El gran salt endavant de Roma. Les Guerres Púniques.



Per condició humana la civilització sempre que ha fet grans avenços a nivell social i tecnològic ha estat a base de fer guerres. És una de les poques constants històriques que s'ha vist inalterada al llarg del temps.

Roma no va ser diferent.

Roma va aconseguir un gran imperi que rodejava tot el mar Mediterrani (que van anomenar Mare Nostrum amb una mostra de la supèrbia pròpia d'ells). Però durant els 1000 anys d'existència de Roma només durant els últims 400 es va aconseguir aquesta gran expansió.

Irònicament la conquesta que més temps li va portar aconseguir fou la de la península itàlica. Roma va patir per fer fora als etruscos i als grecs. 

Però un cop el que avui es coneix com a Itàlia va ser conquerit els romans van posar la vista més enllà i es van trobar a un nou enemic que també era una potència al Mediterrani: Cartago.



I amb aquest encontre va ser el que va desencadenar els successos que van fer créixer, madurar i expandir el poder de Roma: les Guerres Púniques.

Es van produir 3 guerres amb Cartago, sent les 2 primers les més influents. I és que Cartago, que avui dia estaria situada a Tunísia, era una cultura que s'havia expandit per interessos comercials a la zona del sud de Hispània i les illes del Mediterrani (Balears, Còrsega, Sardenya i Sicília). Sent aquesta última illa on va començar la primera guerra.


La primera guerra púnica  (264-241 a. C.)  va acabar amb victòria romana, que va crear per primer cop una flota naval militar que seria clau important pel seu domini al mar.


Cartago, però, encara era forta. Les seves possessions a Hispània estaven intactes i van ser més reforçades. Amb la intenció d'evitar una major expansió dels romans van decidir que la millor defensa era un fort atac sense avís. La segona Guerra Púnica (218 aC - 201 aC) ja era un fet.


Així va ser com el famós general Anibal va atravessar els Alps amb els elefants i es va presentar al bell mig d'Itàlia guanyant totes les batalles (algunes molt doloroses pels romans, com la de Cannae on l'exèrcit va tenir pèrdues de fins a 60.000 soldats i una seixantena de senadors van ser fets presoners) fins arribar a les portes de Roma, la qual va decidir no atacar i anar més al sud.

                                     

De la mateixa manera que en la primera guerra púnica van veure que sense una flota no serien capaços de guanyar, en aquesta ocasió els romans van decidir que davant la incapacitat de guanyar una batalla directe contra Aníbal, el que farien seria atacar les possessions de Cartago a Hispania, i fer camí fins arribar a la capital enemiga. Qui va ser nomenat per aconseguir això va ser el general Publi Corneli Escipió. 


Mentre Aníbal es fortificava a Itàlia l'exèrcit romà va desembarcar a Empúries (on més tard hi fundaria el poblat) i va anar baixant fins arribar a la zona d'Alacant on va guanyar al germà d'Aníbal, Asdrúbal, el qual va fugir en direcció al seu germà per demanar reforços i tornar a Cartago.


Els romans van arribar finalment a prop de Cartago, havent passat per tot el nord d'Àfrica, on van veure que hi havia molt de potencial, i va començar la batalla decisiva: la batalla de Zama.



Les forces d'Aníbal contra les forces de Escipió. Els romans havien après a defensar-se contra els elefants de guerra, els cartaginesos tenien un exèrcit de circumstàncies, ple de gent sense experiència militar, mentre que els romans tenien veterans motivats pensant en les derrotes anteriors. Tot això va decantar la victòria cap als homes d'Escipió.


La ciutat de Cartago va ser saquejada i destruïda (els mites diuen que inclús es va tirar sal al terra perquè no creixés res allà), Aníbal va haver de fugir exiliat a ciutats gregues, on va fer de assessor militar. I el poder de Roma es va establir a l'altre costat del Mediterrani. La conquesta de Hispània i el nord d'Àfrica ja havia començat.


Escipió conegut aleshores com "l'Africà", va tornar a Roma on intrigues polítiques i falses acusacions el van portar a l'exili. 

De fet, a la seva tomba es pot llegir aquest epitafi "Pàtria ingrata, ni tan sols tens els meus ossos."


Aníbal i Escipió, dos homes que van portar la glòria al seu poble però que també en van ser desterrats.



I és que Roma, com passa avui en dia, tenia poca memòria pel que interessava.










Comentaris

Entrades populars