La taca

 La taca negra al principi és molt petita, ni te n'adones que la tens.

Al cap d'uns dies s'ha fet prou gran com per adonar-te, però no li fas cas.

Al cap d'un temps comences a veure que la taca ha augmentat de tamany, però encara no és preocupant.

Finalment, al cap d'un temps notes que la taca et dificulta respirar i a estones notes que et costa respirar.

Amb una mica de preocupació, intentes preguntar a altres persones i et diuen que tranquil, això no és res. Et recomanen que simplement ni te'n preocupis. I tu penses que tenen raó, potser estàs exagerant.

Van passant els mesos i la taca no només s'ha fet més gran sinó que et costa respirar tot el dia i et comença a dominar part dels teus pensaments. Tot i això encara penses que tothom té taques i no exageren tant com tu. "No n'hi ha per tant" et dius constantment.

De cop un dia amb prou feines et pots aixecar, tots els teus pensaments són obsessius i de caire negatiu. Notes que tu ets el problema perquè tothom té taques però només a tu t'afecta. No et vols queixar ni parlar amb ningú perquè tens por que no et prenguin seriosament i se'n riguin de tu.

Per evitar això decideixes deixar de veure gent i de sortir de casa només quan faci falta, et penses quan la taca marxi ja tornaràs a fer vida normal, que és qüestió d'acostumar-s'hi. Però com més dies passen més aïllat et sents i més et costa sortir de casa. T'has acostumat a la sensació constant de la taca i quan per uns instants te la treus de sobra et sents molt desprotegit.

Al final t'adones que necessites ajuda de veritat, t'adones que no ets l'únic amb problemes greus amb la taca. Has de sortir de la zona de fals confort que t'has proporcionat, ser obert amb altres persones i sortir de casa, descobrir noves passions i recordar les que sempre t'han agradat.

La taca no marxarà mai, sempre estarà amb tu, pendent de que baixis la guàrdia per atacar-te. 

Només depèn de tu que la taca sigui el més petita possible.