Qüestió de prioritats

Quan s'estudia el nostre sistema democràtic un pot arribar a pensar que, tot i tenir alguns punts millorables, el nostres drets es veuen reflectits a les institucions públiques. I en un principi imagino que així deuria ser, el problema està en que el riu democràtic ha quedat embossat, la brossa en forma de lobbies financers i empresarials ha aconseguit que el torrent democràtic quedi aturat i l'aigua es comenci a podrir.

Fent un símil entre un avió i un país, la educació i la sanitat són els motors que permeten mantenir a l'aire l'avió,un manté la "gasolina" necessària per tirar endavant, mentre que l'altre prepara a les futures generacions destinades a pilotar l'avió. Si toquem de mort a una de les dos es té un problema ja que li costarà aguantar a l'aire, si es toca a les dos l'avió cau a terra.

Crec que tots estem d'acord que és moment de modificar algunes coses en relació als diners públics, administrar-los de forma racional, justa i sense malgastar. Purgar els nostres pecats al deixar que gent amb un gran ego i poca responsabilitat volgués  demostrar que qualsevol poble, per petit que sigui, pot tenir equipaments de gran ciutat. Si bé és cert que es va viure per sobre de les nostres possibilitats, no és menys veritat dir que molts van obtenir molts més beneficis del que es mereixien, inflant sense pudor la bombolla immobiliària mentre els que podien regular la situació se'n beneficiaven.

El problema recau en que amb l'excusa d'una millor gestió s'està optant per un camí que considero equivocat, no s'han de reduïr o eliminar els serveis, si no utilitzar-los amb eficàcia i sobretot amb eficiència. Per exemple, una bona mesura d'estalvi en educació seria aplicar un horari intensiu al matí. També seria un bon moment per regular estrictament el tractament gratuït de la sanitat, aplicar un control sobre l'abús i sobretot exigir un mínim de temps al país i de cotització a la seguretat social per a la gent que ve de fora.

Totes les mesures que s'estan optant en aquests àmbits apunta clarament a un interès per privatitzar tots aquests serveis, i aquí és on entra una de les pitjors malalties cròniques del nostre país : la partitocràcia. Degut a la permanent representació dels principals partits al poder s'ha creat una jerarquia pròpia la qual és fàcilment influenciable per part de certs poders fàctics que no són escollits en comicis. 

S'hauria de mirar a altres països que separen els partits dels polítics en sí, s'ha d'escollir a la persona i no al partit. Evidentment també s'hauria d'exigir  als que són escollits com a dirigents d'un país/comunitat/ajuntament  que deixessin de banda els interessos del partits.

Finalment, un dels exemples de les influències que poden arribar a tenir aquests agents externs als govern s'ha produït aquesta setmana amb la notícia de la nacionalització de l'empresa YPF per part del govern argentí, cosa que m'ha indignat profundament. I no en el tema en si de l'expropiació i de les conseqüències que pot tenir. El que m'ha indignat sobremanera ha estat la aparició de dos ministres per tal de defensar l'empresa privada, i fins i tot amenaçar al govern argentí. Ja em sembla correcte que es defensi els interessos d'una empresa privada si és del teu país, ara bé, el que no pot ser és que quan s'anuncia la semi-defunció del sistema sanitari i educatiu, no tan sols no hi hagi cap ministre, si no que es faci amb un simple comunicat a la premsa. Qualsevol diria que per el govern escollit democràticament és més important la situació d'una empresa privada que la situació dels ciutadans.

I no m'agradaria pensar això, sincerament.