Introducció literària. Capítol VII

VII

La petita habitació estava molt més  decorada que la sala principal, amb grans quadres penjats a les parets, i catifes de gran qualitat. La única taula que ocupava l’habitació era de fustes nobles, i les cadires eren molt confortables i estava proveïda amb una sèrie de vins i fruita variada. I a Casius allò no li agradava. Era una persona extremadament eixuta en quan als luxes, i això que era una de les persones més riques de tot el regne, i la més influent.

L’únic luxe que es podia veure a les seves estàncies a la cort eren centenars de llibres de totes les èpoques i de totes les temàtiques. Moltes nits no dormia, passant hores i hores llegint.

Tot i a la seva avançada edat, 68 anys, Casius encara mantenia una agenda que faria tremolar a qualsevol rei. Però no fallava mai a les cites, amb una puntualitat esfereïdora. Els pocs cabells que li quedaven eren totalment blancs, igual que la llarga barba, que li arribava al pit. Els petits ulls negres tenien una brillantor pròpia, un gran foc que mai s’apagava. Poques persones li podien aguantar la mirada.

Tenia un nas llarg i fi, una bonica metàfora del seu caràcter, que no en deixava escapar ni una. Era alt i prim, tot i que començava a fer una mica de gepa es negava a portar qualsevol mena de suport per caminar.

Com a màxima personalitat, va asseure’s a la cadira del mig, fent un senyal al seus acompanyants perquè fessin el mateix al seu voltant.

Kalnius, el veterà soldat, vençut per Agamon feia 20 anys era un home d’uns 55 anys, però que la vida militar li havia passat factura. No era gaire alt però si tenia les espatlles àmplies i fornides, com tot el seu cos. En una joventut no tant llunyana els seus cabells havien estat llargs i frondosos, però en aquells moments no eren més que 4 clapes mal dissimulades de color ros.

-         Mestre Casius- va començar a parlar l’ex-comandant- Vareu parlar d’un nou aliat, gran lluitador segons m’han dit, per aquesta reunió, veig que no ha arribat. Hi ha algun problema?

-         Tranquil Kalnius, el nostre nou home està realitzant una missió que li he encomanat. Quan l’acabi vindrà, no et preocupis.

-         Com vostè digui, mestre. El que m’agradaria saber és qui s’oculta darrere d’un vel, sens dubte ha de ser algú important que no vol que reconeguin.

-         En efecte, es tracte del nostre aliat més valuós....o valuosa en aquest cas...Va ser Rafius qui va fer la feina, però degut al nostre estimat Kharus ara està en una masmorra. Ja es pot descobrir la cara amiga meva, aquí està segura.

La dona que els acompanyava ja s’havia tret el vel, i no era altra que Nawiri, la màxima dirigent de l’ordre l’antiga Fe a Brugain.

“Amiga – pensar Casius- Al preu que hem comprat la seva “amistat”... Molt d’or, privilegis i palaus...quan el nostre pla estigui més madur m’ocuparé de donar-li el que es mereix pels serveis prestats. Rafius va fer molt bona feina subornant a les monges, coneixedor de les tensions que tenien amb Namiris, estúpid egòlatra, et sortirà car aquest error.” Casius es va servir un got de vi, i es va dirigir a la llar de foc, donant l’esquena als seus acompanyants. I es va adonar dels sorolls de la baralla que hi havia al pis de baix, i li va costar dissimular mitja rialla.

Kalnius es va agenollar i va besar els peus de la monja:

-Disculpi germana, d’haver sabut el vostra rang l’hagués tractat com es mereix.

-Tranquil bon home, m’he acostumat a passar desapercebuda cada cop que baixo més enllà del riu.

-Així sou vostè la culpable de tots els mals de Brugain? Ha fet més vostè en 2 mesos que el nostre exèrcit en 20 anys!

-         No em voldria atribuir més mèrits dels necessaris, però sí, va ser la nostre ordre la que va provocar la “malaltia” a la reina Oliri. Si Agamon no s’hagués quedat amb ella, la missió hagués tingut un èxit total. Però l’estúpid rei està més pendent de la seva família que del regne.

-         Però com és possible que Namiris no ho evités? Està perdent facultats?

-         No, al contrari, està tant segur de ell mateix com sempre. No comptava amb que una personalitat tant important com la meva es pugues ni tan sols plantejar una traïció. La meva feina ha anat més enllà d’un enverinament, gran part de les monges i dels alquimistes em són fidels. I no només a Brugain, a totes les comarques del Nord hi tinc aliats poderosos, en cas d’emergència es passarien al nostre bàndol ràpidament. L’or i la fortuna que Rafius ens ha promès és molt més temptadora que la vida humil a Brugain.

Casius estava pendent de mirar els quadres, fingint poc interès a la conversa, però els seus ulls no van evitar brillar sentint les paraules de la monja.

-         Però hi ha una cosa que no entenc – continuà Kalnius- Pel que dieu encara hi ha alquimistes fidels a Agamon, com és que han aconseguit curar a la reina?

-         Senyor Kalnius, ja vaig pensar en tot això, un verí conegut no serviria. Vaig recórrer a tot l’arxiu que Handilos em va donar quan es va retirar a viure a Holios. Allà vaig descobrir una sèrie de pocions, tan curatives com mortals, que únicament ell coneixia, me’l va donar argumentant que jo li donaria un bon ús. Vell il·lús!

-         Em deixa parat, no m’estranya que ningú hagi pogut trobar una cura. La fama d’Handilos com a alquimista han arribat fins i tot a Zanpelynn.

Casius va intervenir:

-         I escolteu, germana, no teniu por que el Cònsol obri una investigació a fons i descobreixi el vostre secret? No crec que el Rei us perdonés la vida en aquest cas tant clar de traïció. Per no parlar de la represàlia que Namiris faria, seria el fi de la vostre ordre, i de la vostre vida.

-         Teniu raó, estic segura que Namiris ja està ficant el nas per tot arreu, inclús diria que està ben a prop de descobrir alguna cosa. No són fàcils de justificar alguns viatges i absències. En el cas que em descobreixi tinc pensat fugir amb tots els meus fidels ràpid de Brugain, seria qüestió d’hores. No pateixo per aquest tema, a part, segur que el vostre Kharus m’oferirà hospitalitat a canvi dels serveis prestats.

-         Certament, no heu de patir per això, però pel vostre bé espero que Agamon estigui mort abans de venir a reclamar el que és vostre. El nostre Kharus no tolera bé els errors, com molt bé va poder comprovar Rafius.

Kalnius va esbufegar:

-         Aquest maleït Marus....em va humiliar davant de tot el Consell, com si tot els mals fossin culpa meva... Li faré pagar car, molt car!

-         No ho dubto – Casius va tornar a la taula- Però de moment deixa aquest tema a les meves mans, ja he parlat amb l’entorn més proper de Nilius, el germà del rei actualment està a la província de Knul, a la casa del senyor Perseios. Quan la cosa hagi madurat una mica tindrà una xerrada amb ell per fer-li entendre que el necessitem més que al seu germà.

“ No confio prou amb aquesta monja com per explicar els plans per posar a Nilius al capdavant de Zanpelynn, però ben pensat, la puc utilitzar per accelerar el procés i aconseguir dos objectius amb un sol moviment.”

-Escolteu germana, aquesta situació d’incertesa ha d’acabar el més aviat possible. Feu el possible per accelerar la mort del rei i la reina. No m’importa com, no importa si deixeu pistes. En dues setmanes us vull a la cort del Kharus com a nova líder espiritual.

Nawiri va mirar fixament a Casius, sorpresa per les paraules:

-Com vulgueu senyor, però espero que aquest esforç sigui recompensat com cal.

-No en tingueu ni el més menor dubte – digué Casius amb el seu millor somriure.

Just quan va dir allò, el silenci es va apoderar de l’habitació, això significava que a la sala principal la baralla s’havia acabat.

-Senyors – va dir Casius amb alegria – Crec que d’aquí uns moments els puc presentar al nostre nou company, Barderas, fill de Rossam. Casa del Nord caiguda en desgràcia per culpa del Rei Nahemon. No hi ha ningú que tingui més ganes de veure caure a Agamon.

Llavors la porta es va obrir i un home altíssim, de més de dos metres, amb cara de pocs amics i amb una armadura negra com la nit va deixar caure a Saphis just davant de Casius.