Introducció literària. Capítol VII
VII
La petita habitació estava molt més
decorada que la sala principal, amb grans quadres penjats a les parets,
i catifes de gran qualitat. La única taula que ocupava l’habitació era de
fustes nobles, i les cadires eren molt confortables i estava proveïda amb una
sèrie de vins i fruita variada. I a Casius allò no li agradava. Era una persona
extremadament eixuta en quan als luxes, i això que era una de les persones més
riques de tot el regne, i la més influent.
L’únic luxe que es podia veure a les seves estàncies a la cort eren centenars
de llibres de totes les èpoques i de totes les temàtiques. Moltes nits no
dormia, passant hores i hores llegint.
Tot i a la seva avançada edat, 68 anys, Casius encara mantenia una agenda
que faria tremolar a qualsevol rei. Però no fallava mai a les cites, amb una
puntualitat esfereïdora. Els pocs cabells que li quedaven eren totalment
blancs, igual que la llarga barba, que li arribava al pit. Els petits ulls
negres tenien una brillantor pròpia, un gran foc que mai s’apagava. Poques
persones li podien aguantar la mirada.
Tenia un nas llarg i fi, una bonica metàfora del seu caràcter, que no en
deixava escapar ni una. Era alt i prim, tot i que començava a fer una mica de
gepa es negava a portar qualsevol mena de suport per caminar.
Com a màxima personalitat, va asseure’s a la cadira del mig, fent un senyal
al seus acompanyants perquè fessin el mateix al seu voltant.
Kalnius, el veterà soldat, vençut per Agamon feia 20 anys era un home d’uns
55 anys, però que la vida militar li havia passat factura. No era gaire alt
però si tenia les espatlles àmplies i fornides, com tot el seu cos. En una
joventut no tant llunyana els seus cabells havien estat llargs i frondosos,
però en aquells moments no eren més que 4 clapes mal dissimulades de color ros.
-
Mestre Casius-
va començar a parlar l’ex-comandant- Vareu parlar d’un nou aliat, gran
lluitador segons m’han dit, per aquesta reunió, veig que no ha arribat. Hi ha
algun problema?
-
Tranquil
Kalnius, el nostre nou home està realitzant una missió que li he encomanat. Quan
l’acabi vindrà, no et preocupis.
-
Com vostè
digui, mestre. El que m’agradaria saber és qui s’oculta darrere d’un vel, sens
dubte ha de ser algú important que no vol que reconeguin.
-
En efecte,
es tracte del nostre aliat més valuós....o valuosa en aquest cas...Va ser
Rafius qui va fer la feina, però degut al nostre estimat Kharus ara està en una
masmorra. Ja es pot descobrir la cara amiga meva, aquí està segura.
La dona que els acompanyava ja s’havia tret el vel, i no era altra que
Nawiri, la màxima dirigent de l’ordre l’antiga Fe a Brugain.
“Amiga – pensar Casius- Al preu que hem comprat la seva “amistat”... Molt
d’or, privilegis i palaus...quan el nostre pla estigui més madur m’ocuparé de
donar-li el que es mereix pels serveis prestats. Rafius va fer molt bona feina
subornant a les monges, coneixedor de les tensions que tenien amb Namiris,
estúpid egòlatra, et sortirà car aquest error.” Casius es va servir un got de
vi, i es va dirigir a la llar de foc, donant l’esquena als seus acompanyants. I
es va adonar dels sorolls de la baralla que hi havia al pis de baix, i li va
costar dissimular mitja rialla.
Kalnius es va agenollar i va besar els peus de la monja:
-Disculpi germana, d’haver sabut el vostra rang l’hagués tractat com es
mereix.
-Tranquil bon home, m’he acostumat a passar desapercebuda cada cop que
baixo més enllà del riu.
-Així sou vostè la culpable de tots els mals de Brugain? Ha fet més vostè
en 2 mesos que el nostre exèrcit en 20 anys!
-
No em
voldria atribuir més mèrits dels necessaris, però sí, va ser la nostre ordre la
que va provocar la “malaltia” a la reina Oliri. Si Agamon no s’hagués quedat
amb ella, la missió hagués tingut un èxit total. Però l’estúpid rei està més
pendent de la seva família que del regne.
-
Però com és
possible que Namiris no ho evités? Està perdent facultats?
-
No, al
contrari, està tant segur de ell mateix com sempre. No comptava amb que una
personalitat tant important com la meva es pugues ni tan sols plantejar una
traïció. La meva feina ha anat més enllà d’un enverinament, gran part de les
monges i dels alquimistes em són fidels. I no només a Brugain, a totes les
comarques del Nord hi tinc aliats poderosos, en cas d’emergència es passarien
al nostre bàndol ràpidament. L’or i la fortuna que Rafius ens ha promès és molt
més temptadora que la vida humil a Brugain.
Casius estava pendent de mirar els quadres, fingint poc interès a la
conversa, però els seus ulls no van evitar brillar sentint les paraules de la
monja.
-
Però hi ha
una cosa que no entenc – continuà Kalnius- Pel que dieu encara hi ha
alquimistes fidels a Agamon, com és que han aconseguit curar a la reina?
-
Senyor
Kalnius, ja vaig pensar en tot això, un verí conegut no serviria. Vaig recórrer
a tot l’arxiu que Handilos em va donar quan es va retirar a viure a Holios.
Allà vaig descobrir una sèrie de pocions, tan curatives com mortals, que
únicament ell coneixia, me’l va donar argumentant que jo li donaria un bon ús.
Vell il·lús!
-
Em deixa
parat, no m’estranya que ningú hagi pogut trobar una cura. La fama d’Handilos
com a alquimista han arribat fins i tot a Zanpelynn.
Casius va intervenir:
-
I escolteu,
germana, no teniu por que el Cònsol obri una investigació a fons i descobreixi
el vostre secret? No crec que el Rei us perdonés la vida en aquest cas tant
clar de traïció. Per no parlar de la represàlia que Namiris faria, seria el fi
de la vostre ordre, i de la vostre vida.
-
Teniu raó,
estic segura que Namiris ja està ficant el nas per tot arreu, inclús diria que
està ben a prop de descobrir alguna cosa. No són fàcils de justificar alguns
viatges i absències. En el cas que em descobreixi tinc pensat fugir amb tots
els meus fidels ràpid de Brugain, seria qüestió d’hores. No pateixo per aquest
tema, a part, segur que el vostre Kharus m’oferirà hospitalitat a canvi dels
serveis prestats.
-
Certament,
no heu de patir per això, però pel vostre bé espero que Agamon estigui mort
abans de venir a reclamar el que és vostre. El nostre Kharus no tolera bé els
errors, com molt bé va poder comprovar Rafius.
Kalnius va esbufegar:
-
Aquest
maleït Marus....em va humiliar davant de tot el Consell, com si tot els mals
fossin culpa meva... Li faré pagar car, molt car!
-
No ho dubto
– Casius va tornar a la taula- Però de moment deixa aquest tema a les meves
mans, ja he parlat amb l’entorn més proper de Nilius, el germà del rei
actualment està a la província de Knul, a la casa del senyor Perseios. Quan la
cosa hagi madurat una mica tindrà una xerrada amb ell per fer-li entendre que
el necessitem més que al seu germà.
“ No confio prou amb aquesta monja com per explicar els plans per posar a
Nilius al capdavant de Zanpelynn, però ben pensat, la puc utilitzar per
accelerar el procés i aconseguir dos objectius amb un sol moviment.”
-Escolteu germana, aquesta situació d’incertesa ha d’acabar el més aviat
possible. Feu el possible per accelerar la mort del rei i la reina. No
m’importa com, no importa si deixeu pistes. En dues setmanes us vull a la cort
del Kharus com a nova líder espiritual.
Nawiri va mirar fixament a Casius, sorpresa per les paraules:
-Com vulgueu senyor, però espero que aquest esforç sigui recompensat com
cal.
-No en tingueu ni el més menor dubte – digué Casius amb el seu millor
somriure.
Just quan va dir allò, el silenci es va apoderar de l’habitació, això
significava que a la sala principal la baralla s’havia acabat.
-Senyors – va dir Casius amb alegria – Crec que d’aquí uns moments els puc
presentar al nostre nou company, Barderas, fill de Rossam. Casa del Nord
caiguda en desgràcia per culpa del Rei Nahemon. No hi ha ningú que tingui més
ganes de veure caure a Agamon.
Llavors la porta es va obrir i un home altíssim, de més de dos metres,
amb cara de pocs amics i amb una armadura negra com la nit va deixar caure a
Saphis just davant de Casius.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada