Orfes de la crisi

Quan un partit polític té l’aspiració de governar un país hauria de tenir per sobre de tot les idees clares, ja que si no s’avança amb decisió i valentia es pot córrer el perill de no avançar i quedar-te encallat, o en el pitjor dels casos quedar-te enrere i caure. La classe política espanyola s’ha quedat en aquest punt, a falta de tenir un líder a l’altura de la situació s’estan dedicant a fer un pas endavant i quatre endarrere. I això no deixa de ser un reflex de la pròpia mediocritat de l’electorat, el qual en la seva immensa majoria veu la política com si fos un partit de futbol, on només val la victòria del seu equip, o en aquest cas un partit polític. En comptes de llegir i analitzar les propostes de tots els partits, veure quin t’interessa més sense donar importància a les sigles, el que es fa és votar amb els ulls tancats ( i en algun cas amb el nas tapat) simplement perquè no guanyin els “altres”.

En el cas del PSOE resulta bastant desagradable veure les seves crítiques constants en contra de qualsevol mesura de l’actual executiu. Sobretot per veure fins a quin punt pot arribar a ser cínica i hipòcrita una persona. El fet de criticar s’hauria de mesurar amb molta més cura del que fan els polítics (sobretot els que perden), i tenint en compte la derrota absoluta dels socialistes en les últimes eleccions encara n’haurien de tenir més.

Es poden criticar les polítiques restrictives que s’apliquen a Europa, amb el lideratge compartit de França i Alemanya (tot i que el factor francès és bastant postís en relació al germànic), que no són més que uns pedaços que no aconsegueixen arreglar la desfeta europea. És lògic que es critiqui al govern de Catalunya per ser un alumne avantatjat de les potencies europees, però no es pot negar que com a mínim estan fent accions per no haver de donar per mort el model econòmic i social dels últims 20 anys.

I és que si totes les critiques que vénen de certs sectors fossin constructives, donant alternatives realistes i amb ànims del bé comú, i no es caigués en la vulgaritat d’utilitzar la demagògia, negant qualsevol fet positiu amb l’objectiu de quedar bé davant del seu electoral, segurament seria més fàcil per a tots. En el moment en que l’Estat estigui per sobre dels partits es podrà parlar d’una madura democràtica al nivell d’altres estats.

El per fi ex president Zapatero va aplicar la pitjor medicina a la crisi que anava creixent, ignorar-la. Si en el seu moment s’haguessin aplicat una sèrie de mesures, relativament petites amb comparació a les que s’estan prenent avui, la crisi no s’hagués notat tant, i ara es podria parlar d’una certa millora de la situació. És evident que s’hagués notat, però no s’haurien de arribar a extrems que s’estan arribant, sobretot en relació als funcionaris. Que si bé és cert que és un sector que necessita una regeneració i replantejament profund, no han de ser els únics afectats.

Tot i que també s’ha de dir, que els que ara es veuen obligats a arreglar la destrossa van ser els que van plantar la llavor dels que ens passa, amb una sèrie de mesures que donaven un gran rendiment a curt termini però la misèria en un futur no molt llunyà.

I és què la manera d’abordar la situació i sobretot la manera en que la van provocar és una bona manera de veure quina és la mentalitat d’un país, i en el cas d’España en concret ha estat bastant vergonyós, sobretot pel que fa a la malversació de fons públics. Es van destinar una quantitat malaltissa de diners a construccions que no donen cap mena de rendiment, es van fer línies d’AVE que s’han de tancar per falta de tripulants (encara s’ha de connectar amb Europa, cosa que hauria d’haver estat prioritària), es va inflar l’administració pública de forma totalment innecessària, i ja no entro en el tema de la corrupció política que esquitxa fins i tot a la Monarquia. Si s’hagués tingut una mentalitat més prudent i realista, s’haguessin fet les obres en relació a les necessitats, s’hagués invertit en investigació etc.. però no, sembla que fer les coses ben fetes no serveixen per guanyar les eleccions.