Introducció literaria II

II

Quan el cònsol Namiris va arribar a la cambra va notar un canvi de temperatura bastant gran, feia una calor asfixiant. ”Cosa de les monges. Encara creien en la antiga medecina”- va pensar. No li va fer gaire gràcia que apliquessin aquestes tècniques en un moment tant crucial com aquell, on el destí de la Corona veia la llum, literalment.

“Un cop hagin acabat amb les seves tasques faré que enviïn uns sacerdots de la Llum a fer la seva feina, i parlaré amb el Rei sobre desterrar d’una vegada per totes a totes les sacerdotesses de l’antiga Fe”- es considerava un home tolerant, excepte en temes religiosos. Considerava que la convivència de dos religions era perjudicial, ja que la població agafaria els aspectes positius de les dos i s’oblidaria de les obligacions. Per Namiris la religió era més un acte de disciplina que de fe.

Tot i tenir l’aspecte d’un guerrer retirat, amb una altura de gairebé dos metres, unes espatlles amples i una robustesa poc comú per a un sacerdot, el cònsol Namiris era un gran amant de la tranquil·litat i la meditació. Hagués tingut una frondosa cabellera negra, del mateix color de les poblades celles i pit, sinó fos per l’exigència de l’ordre de la Llum d’afaitar el cap als seus membres. Tenia el que molta gent considera la millor edat per realitzar la tasca de cònsol del Regne, amb 52 anys tenia la suficient experiència però tampoc era un home vell i dèbil. Havia entrat a l’ordre de la Llum tot just sent un nadó, abandonat davant les portes d’un monestir. El nen havia anat creixent envoltat d’altres membres de l’ordre i quan va arribar el dia de fer el Jurament no havia tingut cap dubte, ja que simplement era el pròxim pas lògic de la seva vida.

Tenia una ment clara i brillant combinada amb una gran humilitat que li va estalviar molts problemes amb els seus superiors, que es veien superats de seguida per un simple novici, també tenia un gran do de gents i una magnífica capacitat de lideratge, allà per on passava els homes complien a gust les seves ordres. Gràcies a això, va arribar a ser ajudant del Gran Sacerdot de la seva província, Norbosk, situada a l’Oest del regne, per sobre de les muntanyes.

El màxim dirigent de l’ordre de la Llum de Norbosk veient que Namiris tenia aptituds el va enviar a la seu de la Llum a la capital del regne, i amb tant sols 28 anys, ja era ajudant de Cònsol. Feia 10 anys que l’antic Cònsol s’havia retirat, i per tant Namiris va jurar el càrrec davant del seu amic i rei.

Treballar a les ordres del Rei sempre havia espantat una mica a Namiris, ja que l’antic rei Nahemon era una persona molt estricte i exigent, portava tots els casos de forma personal i no li costava gaire entrar en còlera. En canvi, Agamon era tot el contrari, des de el primer dia va delegar l’administració del regne a Namiris, podia augmentar o baixar els impostos, també tenia la capacitat de crear, regular o abolir les lleis, i evidentment també s’encarregava d’aplicar la justícia, tot i que el rei continuava amb l’última paraula en les decisions, és clar.

Aquell matí el cònsol tenia molta feina en temes de justícia, ja que era època de vendre el blat, i molts comerciants no volien pagar els preus acordats i els pagesos recorrien indignats a la justícia del rei. Portava 5 casos quan va entrar un criat de la reina a dir-li que Agamon el reclamava amb urgència. Va deixar els 20 casos restants al seu ajudant i va marxar corrents cap a les cambres de la reina Oliri.

En el precís moment en que va entrar a l’habitació va saber que alguna cosa no havia anat bé, va veure a Agamon assentat al cantó del llit de la reina, agafant-li una mà inerta i molt pàl·lida. Malgrat això, semblava que la reina respirava. “Encara sort – pensà Namiris- em temia el pitjor quan m’han cridat.”

- Senyor meu....

-Amic meu – digué el monarca amb un to de veu gairebé imperceptible- com pots comprovar les coses no han acabat d’anar del tot bé. Abans de veure l’estat de la teva reina vull que vegis una cosa.

-Com vostè vulgui, estic a la vostre disposició.

El rei va acompanyar al cònsol a l’habitació conjunta, on hi havia una cuna, feta per el millor fuster de tota la ciutat, quan els ulls color mel del sacerdot van veure el que hi havia a dins es van obrir de bat a bat:

-Bessons! Això si que no m’ho esperava, senyor meu!

I és que a dins de la cuna hi havia dos petits nadons, dormint plàcidament totalment aliens a la realitat. Eren una còpia un de l’altre, amb els cabells negres com el sutge.

-Ni jo tampoc- digué Agamon- Sincerament, quan he vist a la meva estimada panteixant i cridant de nou, m’han passat pel cap coses terribles, ha estat un moment bastant tens i a les monges tampoc els hi ha fet gaire gràcia.- va dir aquesta última frase amb un deix de menyspreu- Segons elles el segon nadó és un mal presagi.

-Si fóssim com els bàrbars de Zanpelynn aquests petits nadons ja estarien morts senyor, o si visquéssim a l’illa de Normos haguessin sacrificat al segon nadó- Namiris anava examinant els petits- Però per sort som del pròsper Brugain on ja no es creu en tals supersticions. Pel que respecte als bessons, si bé és cert que l’antiga Fe tampoc no els hi dóna gaires bons auguris, com a mínim els hi respecte la vida. Segurament si haguessin nascut en una família humil haurien deixat a un dels petits a les portes d’un convent.- es va fixar en que els dos petits només es diferenciaven pel color dels ulls- Per part meva no hi ha cap problema pel fet de ser bessons.

-Em tranquil·litza que pensis això – el rei va deixar anar un sospir d’alleujament.

- I heu pensat un nom pels vostres hereus?

- Havia pensat de posar Argis al meu hereu, el mateix nom que el primer rei del Nord, ara però crec que els hi posaré Lirios i Solos, els bessons que surten als antics escrits i que van ser els primers a fer fora les invasions bàrbares. Crec que seria el més adient. De totes maneres vull que la seva mare hi digui la seva.

- Certament sembla un nom indicat pels bessons, espero però que no s’hagin de veure obligats a combatre invasions bàrbares!

- No et preocupis per això, fa molts anys que no es veuen vaixells bàrbars arribant a la costa de Palres. Els meus avantpassats van fer la feina ben feta. I dels dos, quin ha de ser l’hereu legítim?

- La lògica diria que l’hereu legítim hauria de ser el primer a sortir, però amic meu, crec que hem de ser més pràctics i anar avaluant les seves capacitats a mesura que van creixent.- Namiris era un home prudent i assenyat.- I pel que fa a les monges, m’agradaria tenir una xerrada amb vós pel que fa a elles.

- Es farà el que tu diguis, fins ara sempre ha donat resultat, aquest matí no tenia un hereu i ara en tinc dos – i deixà anar una riallada sonora, amb un to de tranquil·litat més que d’alegria. – Ara, però, vull que miris com està la meva reina, sembla que el part l’ha deixat exhausta del tot.

- Ara mateix, segur que no és res greu. No deu ser fàcil treure a dos nadons quan n’esperes només un.

Els dos homes van tornar a la calorosa habitació a on els bessons havien vingut al món, i a on la reina semblava tenir un son profund. Namiris es va acostar i va comprovar l’estat de Oliris amb molta cura i atenció. Mentrestant Agamon va obrir la finestra i va fer pujar les cortines, volia aire pur a la cambra.

-Bé, és una llàstima que el mestre Handilos s’hagi retirat del servei, sens dubte et sabria dir millor que jo el que té, però vaja, en un primer diagnòstic sembla que està totalment esgotada, i és normal, a una dona de 40 anys ja li suposa un gran esforç un part normal, amb un de doble és lògic que hagi caigut esgotada. Ordenaré la preparació d’una poció reconfortant als alquimistes, l’únic que podem fer és veure si es va recuperant, d’aquí 4 dies tornarà a ser la de sempre. No pateixi.

El rei semblava més tranquil després del diagnòstic del cònsol:

- Correcte doncs, com més aviat estigui feta la poció millor, no m’agrada veure a la meva reina així. Ara faré cridar a les meves filles perquè passin a veure als seus germans. Tu i jo anirem a una reunió del consell militar, m’han comunicat l’arribada d’un missatge des de Nemraia, no sé que em deuen voler transmetre. Però em fa la impressió que no són bones notícies. Vull que hi siguis present.- El to del rei no donava lloc a rèplica.

- Com vulgui, ara mateix faré ordenar la preparació de la poció i aniré directament a la sala del Consell.

- Així sigui, fins ara.- I dit això Agamon va donar un cop d’ull a la seva dona i es va dirigir cap a la porta, però abans es va fixar en un estrany ocell que estava a la finestra de l’habitació.

- Namiris, quina raça d’ocell és aquesta? No l’havia vist mai per aquí

- Mmmm....no li sabria dir, però diria que no és de Brugain. Sembla una espècie més pròpia dels dominis de l’Est, de Basnos m’atreviria a dir, aquests colors vius no són gaire corrents.

- Bé, tant li fa. Tot i que qualsevol diria que amb aquests ulls tant vius entén el que diem.

Quan va acabar de dir això, l’ocell va aixecar el vol.