Introducció literaria

I

El rei tenia el pressentiment que aquell que seria el dia. Per això, quan es va aixecar va ordenar als criats que preparessin tot el necessari i que avisessin a les monges. No podia fallar res.

El rei Agamon de Brugain era un home de certa edat, 42 anys de vida i 21 de regnat, i esperava tenir el seu primer fill baró (3 filles el precedien) i era de vital importància que no fallés res en relació al part, sinó les conseqüències podrien ser nefastes per a tothom. L’última guerra de poder havia succeït a l’edat Blanca, feia ja 300 anys, però tot i així sempre s’havia de procurar mantenir la pau. Agamon no era excessivament alt, però tenia unes fisonomies esveltes que li donaven una aparença molt gràcil i lleugera, cosa que sens dubte eren bones al camp de batalla. Tenia els ulls verds característics dels reis de Brugain, unes poques canes començaven a sortir, però aconseguien donar un aire respectable i no de vellesa. Tots els seus avantpassats havien estat famosos per les llargues barbes, però ell considerava que no l’afavorien (es creu que aquesta idea és més de la reina que del rei) i per tant, no en va portar mai. Tenia una manera de caminar molt pròpia d’un rei, demostrant a cada pas que la terra que trepitjava era seva.

No es pot dir que fos un rei gaire popular entre el seu poble, el consideraven un rei bo i just però bastant distant i frívol amb el seu poble, però ell estava content amb el que feia. Havia estat criat per defensar el seu territori, i això era el que feia, jugant-se la vida a cada batalla; els 2 dits que li faltaven a la mà dreta ho demostraven. Fer justícia i vigilar l’economia sempre ho havia deixat a mans dels seus secretaris, i en especial a Namiris, el Cònsol de la Corona, que era el segon càrrec més important, i en cas que ell morís, el Cònsol hauria de regentar el regne fins que el príncep estigués preparat.

El seu pare, el rei Nahemon el Savi, havia estat un magnífic rei, ocupant-se de tots els assumptes personalment, fins i tot els més petits i insignificants, en canvi, havia estat un pèssim pare, deixant tota l’educació del seu fill als criats. Agamon tenia clar que la seva família era molt important i sempre tenia un moment per les seves filles i la seva dona.

Quan els criats ja havien acabat d’afaitar-lo es va dirigir a les cambres de la reina Oliri de Lendiz, segona filla del Senyor de l’Oest,  per veure com estava i per si necessitava alguna cosa. Agamon era molt atípic en aquest aspecte, ja que sempre havia estimat a la seva dona i mai li havia estat infidel. Estava profundament enamorat d’aquells cabells negres com la nit, aquells ulls blaus tant intensos i aquells llavis que amb un sol somriure podia provocar grans emocions.

Fins ara havien tingut tres filles, Olgiris de 20 anys, una jove atractiva però molt independent, Silvaris de 15 anys, una noieta que destacava per tenir una intel·ligència brillant i la petita Verinis de 10 anys que era una còpia del seu pare, el qual havia tingut problemes degut a les entremaliadures de la nena.

 Tot i que se les estimava molt, era conscient que necessitava tenir a un fill per tal d’assegurar la línia successòria al tro, i havia resat moltes hores perquè així fos, estava segur que avui seria el gran dia.

Quan va entrar a l’habitació de la reina va veure que el part ja havia començat, les monges ja estaven fent bullir aigua i hi havien posat unes quantes fulles d’athelas per tal que la reina es tranquil·litzés.

-Fa gaire que ha començat?- va preguntar Agamon.

-Senyor meu, sa majestat la reina ha trencat aigües tot just fa 30 minuts- digué Nawiri, la monja més antiga.

-I tardarà gaire a acabar?- el rei tenia moltes ganes de saber quin seria el resultat.

-Senyor meu, cada part és diferent, però si van com els altres no crec que tardem més d’una hora.

-D’acord, em quedaré aquí a vigilar.

-Però senyor....no és costum......- els ulls verds de Agamon van brillar un instant- ..com vulgui senyor meu, no és cap molèstia.

Els crits i esbufecs de la reina Oliri omplien la calorosa habitació, el part semblava que s’allargava i ja portaven gairebé dues hores, però per fi la vella Nawiri va començar a veure el cap d’un nadó sortint, i al cap de pocs minuts ja gairebé el tenia a fora.

Quan per fi va sortir del tot el va portar cap al rei:

-         Senyor meu, faci l’honor de comprovar el sexe de la criatura- digué.

El rei estava més nerviós que en cap de les moltes batalles que havia lluitat, es va armar de valor i va mirar. Per fi! Per fi tenia un fill, per fi tenia un hereu a la corona! Es va dirigir cap a la mare de la criatura, però quan es va acostar se li va venir el món a sobre:

- Aviseu a Namiris, ràpid!!