Introducció literària III

III

-Bessons! Ni més ni menys que bessons! Aquest maleït Agamon s’hi va posar de veritat quan va prenyar a la seva dona! Hem passat de tenir una bona perspectiva de futur a posar-se molt i molt negre. Espero pel vostre bé que tingueu algun pla per tal d’acabar amb la xusma del nord!

El palau de Kharus era on sempre havien viscut els reis de Zanpelynn, es tractava d’una edificació immensa. Havia estat edificada a la vora d’un precipici i només tenia una entrada. Els antics reis sempre havien estat preocupats per estar ben defensats, i amb aquest palau ho havien demostrat totalment. El color blanc del palau era un contrast amb l’entorn rogenc del país. Tenia dos grans torres que s’alçaven a l’Est i a l’Oest, que servien per veure les postes i les sortides del Sol, van ser edificades a l’època del Rei Esterius, un gran enamorat de l’astrologia (o això es deia). Aquestes torres servien per contemplar tot el regne.

 La sala on el rei celebrava les seves reunions privades eren una de les joies del palau de Kharus, el marbre més pur donava forma a la llarga habitació, i tot de brodats detallant a història de Zanpelynn adornaven les parets. Aquell dia hi havia parada una gran taula, amb tot de menjars refinats i begudes exclusives. Però tot i la bona pinta que feien, ningú tenia ganes de menjar ni de beure. La tensió es podia tallar. Aquella reunió era la del Consell Reial, on els homes més importants del regne hi eren cridats. Només el que ocupava el cap de taula semblava estar al seu ambient, tenia a sobre l’espatlla un ocell de colors cridaners i ulls vius.

El rei de Zanpelynn, Kharus Marus, era un home de mitjana edat, però que degut a la seva afició a la beguda i als menjars exòtics tenia una aparença d’home més vell, amb una panxa prominent i una vermellor a la cara que denotava un amor apassionat pel vi. La cara arrodonida per la seva afició sibarita li donava un to amable però tot i això el seu temperament era viu i cruel.

-         A veure, Rafius – digué mentre assenyalava amb el dit a un dels assistents al banquet-  Quina part del teu pla per assassinar a la reina ha fallat? Perquè pel que sembla li ha donat temps de parir a la molt puta!

-         Altesa......ja sap el difícil que és accedir al Palau de Brucain, les mesures imposades per Namiris són pràcticament insalvables....Tot i això sembla que la reina està bastant dèbil... Aconseguir contactar amb gent d’allà ja ha estat un gran èxit...

-         Que el cap pelat d’en Namiris faci el que vulgui! Us vaig encomanar la missió d’evitar que Brugain tingués un hereu i ara resulta que en té dos! Que la reina estigui inconscient m’és ben igual. M’has fallat Rafius. M’has fallat.

Rafius va empal·lidir. Sabia el que allò significava.

-         Gran Altesa...faci’s al càrrec...era una missió molt complicada....fa segles que la mateixa família governa Brugain, el poble està del seu bàndol i saben com protegir-se....- La cara de Khaus Marus continuava impassible- Mi senyor.....ara que els hereus són nadons és més fàcil fer-los mal, estan indefensos i ....

-         Calla! No em fatiguis les orelles amb els teus plors. M’has fallat a mi, a Khaus Marus, i per tant has fallat a tot Zanpelynn. T’hauria de fer vergonya.

-         Senyor...jo...

-         Quina part de que callis no entens? No puc tolerar tenir inútils al meu servei, fa 10 anys que espero la venjança del meu poble i per culpa de la teva incompetència se n’ha anat tot en orris. No puc permetre que torni a passar.- Va fer un llarg glop de vi.

Rafius va balbucejar unes paraules però Marus va aixecar la mà:

-         Qui s’ofereix a treure al desastre amb potes de Rafius de la meva vista? 50 peces d’or.

Tot i que era una quantitat de diners elevada, tots es van mirar amb cara inquieta. Rafius era un bon estrateg i havia servit molts anys al regne, havia estat consellers de dos reis, que sempre l’havien tingut en alta consideració. Era injust que hagués de morir a mans d’algun dels seus companys, i tot per el desig utòpic del rei. Tots els que seien a taula havien treballat dur per tenir l’honor d’estar allà, i curiosament l’únic que no havia demostrat mai res era el que tenia el poder.

Casius, que seia a davant del pobre Rafius va recordar que ja feia 20 anys que els Reis del Nord van sotmetre als del Sud una dolorosa derrota, aconseguint parar la invasió que fins aleshores havia estat un èxit. Les tropes dirigides per el que aleshores era el príncep Agamon va anar guanyant batalles, fins arribar a la ciutat de Debin, del regne de Lebiz , i allà va obligar als generals surenys a rendir-se.  A part de perdre tots els terrenys conquerits, els regnes del Nord van quedar-se amb totes les terres per sobre del riu Suen, deixant aquesta frontera natural entre el nord i el sud.

El pare de Marus, el rei Kharus Bardus, va acceptar la derrota conscient que el Nord era més fort i va decidir mantenir una estratègia a llarg termini per recuperar forces i tornar a atacar. Però al cap de 10 anys va morir, deixant com a hereu al seu fill gran, que no era gaire partidari d’esperar-se molt de temps.

Havia intentat moltes vegades unificar els regnes del Sud un altre cop, però els altres reis no confiaven tant en ell com en el seu pare. El veien com a un jove eixelebrat i no s’equivocaven. Per això havia decidit canviar la tàctica, en comptes d’atacar frontalment amb un exèrcit, utilitzaria l’espionatge i el suborn per veure els punts febles de l’enemic i atacar-lo allí. Per aquest motiu tenia l’esperança que el rei Agamon envellís sense un hereu, i aprofitar el moment en que la seva força disminuís per atacar sense compassió. Ell, Kharus Marus venjaria la humiliació que havia rebut feia tant de temps el seu poble.

Tornant al món real, Casius va veure que un dels cavallers de la guàrdia privada del Rei agafava al pobre Rafius i se l’emportava.

-         I ara que hem tret la merda de taula, senyors, hauríem de decidir què fem amb els maleïts bessons.

Casius va preferir esperar per dir la seva idea, no volia posar a prova tant aviat el caràcter de Marus. El coneixia massa bé. Va esperar a que algun insensat digués alguna bajanada....i no va tardar gaire a sortir:

-         Mi senyor, hauríem de deixar-nos d’aquestes tàctiques tant poc nobles, com espiar, enverinar etc i comportar-nos com autèntics homes del Sud. Estic segur que podem reunir un exèrcit el suficientment poderós com per passar al nord del Riu!- digué un soldat experimentat, Kalnius antic general.

-         Per dir-me aquesta obvietat no sé què collons hi pintes al meu Consell, fins i tot la meva criada podria dir-me això!!- Casius va ofegar un somriure. – D’altra banda- continuà Marus- no m’ha agradat gens el to amb què m’has parlat, em consideres un covard, Kalnius el Vell?

-         No, ni molt menys senyor...és simplement que mai he acabat d’estar d’acord amb actuar d’aquesta manera.....

-         M’hauries de refrescar la memòria Kalnius....no eres tu un dels generals que van ser derrotats per Agamon? No vas ser tu qui va perdre l’últim bastió que teníem al nord el riu? I encara t’atreveixes a dir-me que la meva tàctica no és correcte.....Espero no veure’t més per aquí, ja que no m’agradaria que compartissis el destí de Rafius.- El to de menyspreu i prepotència que va utilitzar van ser massa per al vell general, que es va aixecar amb el semblant crispat, però encara tenia control sobre si mateix i va marxar de l’habitació.

-         Que no torni a veure’l per aquí!- digué Marus a la seva guàrdia. – El respecto pel que va ser fa temps, ara no és més que un vell amargat que no sap veure que fa nosa.

Casius va pensar que si el rei continuava amb aquesta actitud acabaria sense Consell. “Aquest maleït noi ens portarà tots a la ruïna si continua amb aquesta actitud, em sembla que ha arribat d’hora de plantejar una alternativa”- Si Namiris era l’autèntic administrador de Brugain, Casius ho era de Zanpelynn, estava al corrent de tot el que passava i només li donava informació interessada al Rei. – “Sempre vaig intentar que el seu germà, Nilius fos el rei, però el maleït vell es va entossudir en que havia de ser Marus. Demà mateix em posaré en contacte amb gent de confiança, això no pot durar més.”

Després d’aquesta reflexió va aprofitar per fer la seva intervenció:

-         Sa Majestat – va parlar amb el seu to melós habitual- Tot i que Rafius no va aconseguir del tot el nostre objectiu, crec que hauríem d’aprofitar el fet que la Reina esta extremament dèbil...i també els contactes dintre de Brugain ens poden ser molts útils...És a dir, hem d’aprofitar l’oportunitat d’acostar-nos al cercle més íntim d’Agamon... per aquesta manera acabar amb tota la seva família....i perquè no també amb Namiris, l’autèntic home fort del regne.

-         Tot això que dius és molt bonic, Casius, però molt difícil de fer. Si fos tant fàcil entrar dins del palau de Brucali ja faria temps que hauríem fet! Tot el servei de Palau són membres de l’Antiga Fe o de l’ordre la Llum, són gent que han jurat protegir a la Família Reial.

-         No pateixi Altesa, tinc un pla gràcies a una notícia que em va arribar fa pocs dies.

I la veu de Casius va acaparar la sala del Palau, exposant un pla per enfonsar el regne de Brugain, i que va comptar amb la total aprovació de Kharus Marus.