Joc de negociacions

Tota la problemàtica amb Grècia i els creditors s'ha desenvolupat d'una forma bastant esperada, però no per això menys indignant.

Després d'una clara victòria al referèndum, Tsipras es va tornar a presentar a Brussel·les per negociar el deute, amb un primer sacrifici en forma de dimissió de Varoufakis. Tot apuntava a que les negociacions serien complicades però assequibles pels  dos bàndols.

S'ha demostrat que la Troika no sap perdre, sembla ser que el resultat al referèndum no va agradar gaire, i les demandes a l'estat grec han augmentat considerablement, volent demostrar de forma pública un escarni de cares a qualsevol altre estat que s'atreveixi a protestar.

Més enllà de les qüestions econòmiques, totalment catastròfiques pel ciutadà grec, m'agradaria destacar uns quants punts de tota aquesta situació:

- Privatitzacions

Una de les exigències centrals és la de privatitzar ports i aeroports. Curiós. Estaria bé saber a quines mans privades acaben tots aquests serveis. Desmantellar un estat i repartir-se els beneficis entre amics, una història que és bastant recurrent els últims anys amb la excusa "de la crisi".

- Tensió social

La imatge de la Comissió Europea, amb la imatge Angela Merkel al davant, exigint de manera intransigent sacrificis enormes a una població ja de per si tocada durant els últims anys pot ser l'inici d'un odi que a la llarga pot derivar en una situació on populistes poden utilitzar l'orgull nacional de la pitjor manera i generar un clima de tensió que mai porta a bons ports. I és curiós que Alemanya sigui tant intransigent amb el deutes tenint en compte que va viure el Pacte de Versailles (l'any 1919, just després de la I Guerra Mundial, i on al cap de 14 anys tenien als nazis al capdavant).

- Utilització política a casa nostra

Dirigents de la 'nova' esquerra alternativa de l'estat espanyol no han tardat per posicionar-se al costat de Tsipras en tot moment, celebrant amb tota la alegria el resultat del referèndum. Ara bé, quan Tsipras ha claudicat no han estat tant exigents ni tant crítics com ho són amb altres polítics que també han aplicat austeritat, com per exemple Artur Mas. 

Això demostra una falta total de cohèrencia, un discurs bastat únicament en la crítica constant (sense alternatives reals) i una utilització vergonyant de la demagògia. 

De moment, aquesta és la situació. Hem d'estar pendent de com continua la partida, ja que segurament d'aquí no gaire ens tocarà jugar a nosaltres, i fent una referència a Joc de Trons, quan jugues contra la Troika o guanyes o ets destruït.