Constància europea al poder

Estem sent testimonis del fracàs d'un sistema financer basat en l'especulació, això és més que evident. El pitjor de tot és que no només no es busquen alternatives factibles si no que s'intenta mantenir el sistema fallit per sobre de tot, inclús de les persones.

El cas de Xipre pot ser només un avís a mode d'exemple per altres estats en una situació similar, però no deixa de ser una demostració del poder total que tenen certes institucions a nivell europeu, les quals no han de respondre davant les urnes. I això és el que més preocupa, que la opinió del ciutadà és totalment irrellevant.

La Unió Europea va néixer principalment per motius econòmics, davant el creixement d'altres potències mundials els estats europeus van veure que si no s'unien quedarien en un segon pla, cosa que l'orgull històric europeu no pot admetre. I per tant, tot i algunes diferències històriques importants, es va decidir que era l'hora de deixar-les enrere i començar de nou.

Clar que amb el pas dels anys s'ha vist que aquesta unió ha estat un èxit relatiu, ha estat bo a nivell interior, on s'han tret les fronteres i el comerç s'ha facilitat molt. Inclús ha estat bo per els estats més pobres, que han vist l'oportunitat de millorar substancialment, com a mínim, a curt termini. A nivell exterior és on veu el fracàs més rotund, ja que el pes internacional europeu sí que ha passat a una tercera posició.

El problema recau en que a part de la moneda única i l'absència de fronteres, la unió no va més enllà. Els francesos es senten francesos, els alemanys es senten alemanys i els holandesos el mateix. I per tant, si ni nosaltres mateixos ens posem d'acord i no està clar qui té el poder, la influència és molt menor.

Aquests sentiments nacionals es podrien suavitzar (que no eradicar de tot, ja que són molts segles d'història) amb la creació d'un sol Estat Europeu, abolint els estats com els coneixem avui dia i creant un executiu únic europeu, la idea resulta certament utòpica. 

Dit doncs això, Europa hauria d'assumir que ja no és la potència mundial que havia estat durant segles, és l'hora de saber fer un pas al costat i deixar que les altres potències vagin al seu ritme. Ritme, tot sigui dit, totalment irreal a la seva capacitat , ja que aquesta crisi ha demostrat que a base de deute es creix ràpid durant un cert temps però després s'ha de carregar amb un pes que pot arribar a ser excessiu. 

Perquè no acceptar aquesta realitat i baixar el ritme? Val més tenir assegurats uns serveis mínims (que no falti de res, però que tampoc falti) per sempre que no tenir i crear durant 10 anys uns serveis que no s'adapten a la realitat per després haver de retallar i que et quedis pitjor que abans.

La constància hauria de ser el dogma econòmic a seguir ara mateix, i ser conscients dels errors comesos i no repetir-los, i per sobre de tot, recordar les bases democràtiques i socials que tant ens han aporta i que t les possibilitats de que això passi són difícils i remotes, perquè les bases d'aquest sistema són les mateixes que les del capitalisme americà, aconseguir el màxim rendiment en el mínim temps possibles, i les conseqüències d'aquesta manera de fer avui són més doloroses que mai.