Tal dia com avui.

Avui es compleixen 9 anys d'un d'aquells moments que poden marcar tant la vida d'una persona com la vida de tot un país. La violència mai pot ser una excusa, però encara ho és menys quan aquesta va destinada contra aquells que menys s'ho mereixen. I aquell dia va succeir.

Recordo perfectament aquell matí fent el cafè abans d'anar a classe (aquell any cursava el 1r de Batxillerat i les classes començaven a les 8:00), mirant els informatius van donar una informació d'última hora: un artefacte havia explotat a l'estació madrilenya d'Atocha. En aquell moment no semblava res extraordinari.

Més tard, un cop a classe un professor va comentar que hi havien 10 morts, allò ja no semblava normal. Més tard, a l'hora del pati, els pitjors pronòstics es van confirmar: es tractava d'un atac terrorista i els morts pujaven a 50. Això ens va colpir de tal manera que tant alumnes com professors no vam estar gaire per la resta de les classes.

Arribant a casa pel dinar ja es va començar a dir que ETA havia estat l'autor de l'atemptat, en aquell moment m'ho vaig arribar a creure, ja que feia poques setmanes que s'havien detingut a uns quants terroristes per planejar un atac semblant. Tot i això, hi havia alguna cosa que em feia creure que les informacions oficials no eren del tot exactes.

Cal posar una mica de context, l'any anterior havia estat el de les protestes contra la guerra d'Iraq (que al final s'ha demostrat que no serviria de res), es pot dir que aquell any havia estat el meu bateig en el món de política i de començar a protestar per allò que considerava que era just. Doncs sota aquest context de crispació costava de creure que la violència islàmica no hi tingués res a veure. I el fet que hi haguessin eleccions al cap de 3 dies no ajudava.

Aquell vespre, es va fer una concentració a la plaça Major de Banyoles per demostrar el rebuig total i absolut a la violència. I encara ara quan recordo tota la plaça plena de gent, en un moment on totes les possibles diferències s'oblidaven per una causa comú. L'últim moment que recordo com aquest fou durant el segrest i assassinat de Miguel Ángel Blanco.

També va ser impressionant la mobilitització de gent cap a l'hospital per anar a donar sang o el que fes falta, i és per coses com aquesta (o l'exèrcit de voluntaris que van ajudar a Galícia després del desastre del Prestige) que fan que no acabi de perdre la fe.

En canvi, els polítics fent el millor la seva feina, es van encarregar de seguida d'acabar amb aquest moment de germanor i unitat degut a les seves lluites. M'emplena de vergonya i de ràbia veure com es va aprofitar un moment històric com aquell per aprofitar-ho com a arma política.

Han passat 9 anys des d'aquell moment, i els que estaven al poder abans ara encara hi són. I és que potser en el fons tenim el que ens mereixem.