Introducció literària VI

VI

Aquella nit la baralla va començar molt aviat, feia poc que el sol s’havia post. Saphis va decidir posar-se la caputxa per ocultar el seu rostre, no volia tenir problemes aquella nit, i va abandonar la taberna del Gat Salvatge que estava al camí principal i va dirigir-se a la Taberna del Drac, més amagada i a on hi anava una clientela, diguem-ne, més selecta. I aquell dia seria molt important, si tot anava com estava previst.

Zanpelynn era una cultura totalment oposada a Brugain. Mentre al nord les ciutats estaven perfectament dissenyades i ordenades, al sud en canvi era el caos total, l’únic camí recte i senyalitzat era el que anava de les portes de la ciutat al castell del Kharus. Per no parlar de la falta d’higiene que hi havia en tota la ciutat, les rates eren part normal del paisatge.

Mentre passejava pels carrers foscos, Saphis va pensar que alguns dels homes que estaven cridant i bevent, no tornarien mai més, ja que el més probable és que els mobilitzessin cap al Nord. Va recordar que feia alguns anys havia format part de l’exèrcit del rei Agamon, aquella vida feia per ell, però l’estricta disciplina i un problema personal amb un superior va fer que optés per una vida més salvatge i lliure.

Saphis era un dels contactes que tenia Namiris a la ciutat, es dedicava a recaptar informació provinent de fora de Brugain i que podia arribar a interessar al cònsol. Els contactes que tenia Namiris, coneguts popularment com a “Il·luminats”, també li  oferien en ocasions serveis d’investigació i de “neteja”. Per exemple, per saber si un soldat havia estat realment fent la guàrdia, o si algun comerciant obtenia les seves mercaderies de forma irregular. I en cas de que fos així, es podia fer “desaparèixer” a l’infractor. D’aquesta manera el cònsol estava assabentat de tots els moviments “estranys” que succeïen. Però aquell dia Namiris li va encomanar una missió molt més important.

“ Vull que tu i un grup reduït d’homes, no més de 5, aneu més enllà de les fronteres del regne, a Zanpelynn, i que investigueu els moviments dels seus dirigents i militars. Ja saps, generals, consellers etc... Tenim la sospita que hi pot haver bastant moviment. Volem saber què passa.

 Ja sé que anar a Zanpelynn és perillós però l’agraïment del Rei serà molt generós, no t’hauries de preocupar dels diners mai més si compleixes aquest favor que et demanem.”

 Així li havia explicat la missió feia 3 setmanes el cònsol, sempre era molt directe amb les seves explicacions, i no donava lloc al dubte.

Saphis era un dels aventurers més competents, als seus 35 anys havia viatjat molt lluny tot sol, vestia robes senzilles de colors marrons, ideals per la vida a l’ intempèrie. S’havia enfrontat a molts perills, però aquella missió potser seria la més arriscada. Deixant de banda que els camins encara no eren del tot segurs, entrar a Zanpelynn era com entrar a la gola del llop.  I encara menys si s’havia d’investigar als seus dirigents, que no eren coneguts precisament per la seva clemència.

Ell havia estat més enllà del riu després de la guerra, i tornar-hi no era precisament una de les seves prioritats. Les conseqüències de perdre la guerra s’havia notat alarmantment a Zanpelynn, el principal regne del Sud. Molta gent que no havia pres part en les batalles es va veure afectada en forma de gana i misèria, ja que els dirigents del país no es feien a l’idea de rebaixar el seu nivell de vida, i van acabar morint gran part dels nens i ancians. Això sumat a alguns abusos per part dels soldats del Nord (tot i que Agamon ho prohibís explícitament) van aconseguir que la població tingués moltes ganes de venjança. Cosa que homes com Casius sabien aprofitar, i molt bé.

Quan va entrar dins de la taberna va arrufar el nas, encara no s’acostumava als aromes que omplien els llocs comunitaris d’aquella ciutat. Tot i que no era mala olor, donava a la sala una atmosfera molt carregada que no li agradava gens, però va dissimular el millor que va saber.

L’edifici estava construït de pedra,  al bell mig hi havia una llar de foc, i al seu voltant unes 20 o 25 taules. Quan s’entrava et trobaves a la dreta una barra on l’amo del negoci servia les begudes. Hi havia un parell de saletes apartades de l’habitació principal, per donar més intimitat. I al cantó de la barra hi havia unes escales que portaven a una sala reservada a gent important. I era allà a on passarien les coses interessants aquella nit.

Feia una setmana que ell, juntament amb 2 companys havien arribat a Zanpelynn, després d’un viatge sense cap incident destacable. Van decidir utilitzar un sistema que no fallava mai quan s’havia d’aconseguir informació, el suborn. D’aquesta manera es van assabentar que el conseller de Kharus Marus tenia intenció de canviar de rei i posar a Nilius al capdavant del regne. Amb aquesta sola informació ja en feien prou, però Saphis volia saber quina estratègia tenien pensada per fer-ho, i si això implicava a Brugain. Per això estava a la Taberna del Drac, per espiar la reunió del conseller Casius.

Quan va pagar la cervesa, es va anar a asseure a una taula on pugues veure perfectament l’escala i no perdre’s cap detall. Feia pocs mesos que s’havia acostumat a fumar en pipa, i per passar l’estona va decidir provar el tabac del sud, bastant més fort que el de Brugain però que li agradava molt més.

Si tot el planejat era correcte l’endemà mateix ja estarien fent el viatge de tornada cap a casa. En principi no hi hauria d’haver cap problema però tenies ganes de tornar a les terres que coneixia.

Al cap d’una estona va entrar un home alt i barbut, amb cara de pocs amics, que es asseure a la taula enfront de Saphis, i amb una mirada es van entendre. Calia esperar. Quan portaven uns 20 minuts esperant per fi va entrar el grupet que volia. En primer lloc hi havia Casius, un home gran però que desprenia més energia que molts joves,  seguit d’un home d’uns 55 anys amb vestit militar, Kalnius, antic membre del consell del Kharus. Darrere d’ells hi anava una dona, que anava tapada amb un vel i que no sabia qui era.

“ Bé – va pensar per si mateix- No importa, el que m’interessa és el que puguin dir els 2 homes.”

Va acabar de buidar el got i va tornar a mirar a l’home alt i barbut, que li va correspondre la mirada. Aquest home era Merin, company inseparable de Saphis, que tot i la seva aparença era un home molt bondadós, però quan es tractava de complir ordres era tot un professional.

Amb un gran crit va tirar la taula pels aires, i assenyalant a un home que bevia tranquil·lament li digué:

-Tu! Maleït siguis, tros d’inútil! – cridar amb una veu de tro- T’he vist com em miraves abans, que passa? Vols gresca? Doncs en tindràs!!!

Per molt menys es podia començar una baralla en una taberna, però calia assegurar-se que tothom hi participava. De seguida la trentena de persones que ocupaven el local estaven ocupats tirant-se els mobles i repartint cops de puny al primer que passés per davant. Tots, excepte un, que va pujar sigil·losament les escales.