L’antiga societat contemporània
Fa unes poques setmanes una notícia va estar en boca del món sencer, va donar moltissimes hores de televisió, i va ser conversa en tot el món. En un món modern en el que ens ha tocat viure, molts pensareu que aquesta notícia pot tractar sobre algun descobriment mèdic o tecnològic, doncs no, es tracta del casament d’un membre de la Casa Reial Anglesa.
I és que, si bé hem millorat en qualitat de vida, som tant diferents de l’antiga societat? A l’antiga societat feudal, el serf havia de rendir comptes amb el senyor de les terres i l’església. El senyor de les terres ha evolucionat, ja sigui en forma de banca o Estat, si bé les monarquies encara existeixen no tenen la llibertat d’abans, però l’església encara es manté com a tercer poder. Per tant, quina diferència hi ha entre un serf que pagava la seva renta al senyor feudal i el delme al capellà i un ciutadà lliure que paga la seva hipoteca, el seus impostos i finança a l’església?
A vegades sembla que s’avanci un pas, però de cop se’n facin 2 enrere. No és concebible que després de 2.000 anys l’església encara tingui la influència i la riquesa que té. I molt menys quan es tracta d’una entitat que s’ha quedat estancada en uns pensaments totalment desfasats. Trobo correcte que les persones tinguin la seva fe, i si volen donar diners ho facin, ara bé, un Estat ha d’estar per sobre d’aquestes coses.
En una conjuntura econòmica diguem-ne complicada, no fa gaire el govern de David Cameron va apujar les quotes universitàries, allunyant i complicant l’accés a estudis superiors a les famílies més humils, aconseguint d’aquesta manera tornar a l’època en que uns pocs es podien permetre estudiar i molts d’altres havien de treballar per aquests primers. El pla Bolonya tampoc s’allunya gaire d’aquesta tesi, ja que molta gent que treballa per poder pagar la matriculació, no ho podrà fer perquè no podrà complir amb l’assistència.
I és que sembla que les classes dirigents visquin en una realitat paral·lela a la del ciutadà normal, per exemple, els causants de la crisi han aconseguit per part dels governs una financiació fins ara mai vista, quan haurien d’haver rebut com a mínim una multa exemplar. D’altra banda, la població que és la que ha patit més la crisi, l’únic que rep dels seus governants són retallades i excuses barates. El món al revés.
I amb aquesta idea tornem al principi, és concebible que tal i com estan les coses, es destini una quantitat de diners indecent pel casament d’un membre de la noblesa? És ètic que encara avui en dia es tracti a les persones com a súbdits?
I és que un dels gran èxits de l’historia ha estat aconseguir que les persones es guanyin la seva posició pel que valen i demostren, i no per la família on han nascut. Aquesta idea no la podem oblidar, i hem de continuar lluitant perquè així sigui, encara que es tracti d’una lluita complicada i utòpica.
Fa unes poques setmanes una notícia va estar en boca del món sencer, va donar moltissimes hores de televisió, i va ser conversa en tot el món. En un món modern en el que ens ha tocat viure, molts pensareu que aquesta notícia pot tractar sobre algun descobriment mèdic o tecnològic, doncs no, es tracta del casament d’un membre de la Casa Reial Anglesa.
I és que, si bé hem millorat en qualitat de vida, som tant diferents de l’antiga societat? A l’antiga societat feudal, el serf havia de rendir comptes amb el senyor de les terres i l’església. El senyor de les terres ha evolucionat, ja sigui en forma de banca o Estat, si bé les monarquies encara existeixen no tenen la llibertat d’abans, però l’església encara es manté com a tercer poder. Per tant, quina diferència hi ha entre un serf que pagava la seva renta al senyor feudal i el delme al capellà i un ciutadà lliure que paga la seva hipoteca, el seus impostos i finança a l’església?
A vegades sembla que s’avanci un pas, però de cop se’n facin 2 enrere. No és concebible que després de 2.000 anys l’església encara tingui la influència i la riquesa que té. I molt menys quan es tracta d’una entitat que s’ha quedat estancada en uns pensaments totalment desfasats. Trobo correcte que les persones tinguin la seva fe, i si volen donar diners ho facin, ara bé, un Estat ha d’estar per sobre d’aquestes coses.
En una conjuntura econòmica diguem-ne complicada, no fa gaire el govern de David Cameron va apujar les quotes universitàries, allunyant i complicant l’accés a estudis superiors a les famílies més humils, aconseguint d’aquesta manera tornar a l’època en que uns pocs es podien permetre estudiar i molts d’altres havien de treballar per aquests primers. El pla Bolonya tampoc s’allunya gaire d’aquesta tesi, ja que molta gent que treballa per poder pagar la matriculació, no ho podrà fer perquè no podrà complir amb l’assistència.
I és que sembla que les classes dirigents visquin en una realitat paral·lela a la del ciutadà normal, per exemple, els causants de la crisi han aconseguit per part dels governs una financiació fins ara mai vista, quan haurien d’haver rebut com a mínim una multa exemplar. D’altra banda, la població que és la que ha patit més la crisi, l’únic que rep dels seus governants són retallades i excuses barates. El món al revés.
I amb aquesta idea tornem al principi, és concebible que tal i com estan les coses, es destini una quantitat de diners indecent pel casament d’un membre de la noblesa? És ètic que encara avui en dia es tracti a les persones com a súbdits?
També es va veure un desplegament policial que en altres circumstàncies no es donarien, i el més greu de tot, una exhibició opulenta d’una classe social que actualment no té cap mena de crèdit en una societat, en teoria, democràtica.
I és que un dels gran èxits de l’historia ha estat aconseguir que les persones es guanyin la seva posició pel que valen i demostren, i no per la família on han nascut. Aquesta idea no la podem oblidar, i hem de continuar lluitant perquè així sigui, encara que es tracti d’una lluita complicada i utòpica.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada