L'aranya capitalista

 L’aranya capitalista

9 de novembre de 1989, dia en el que va caure el mur de Berlín, i amb ell, el bloc comunista, un sistema que havia començat l’any 1917 amb la Revolució d’Octubre liderada per Vladimir Lenin, però que degut al camí equivocat que va acabar agafant va esdevenir un sistema totalment obsolet que va degenerar en una dictadura burocràtica que no va tardar en quedar saturada. El bloc capitalista va aconseguir la victòria de la Guerra Freda i amb aquesta el domini del món.

No obstant i això, des de aquest dia el sistema capitalista propulsat pels EUA ha viscut una clara decadència, no tan sols a nivell econòmic sinó també a nivell social, fins i tot els valors han esdevingut un bé del qual es pot disposar si un s’ho pot permetre.

Aquest sistema capitalista que tan bé sembla que ens vagi, en realitat és una forma d’esclavatge, però verdaderament és mes greu ja que un esclau de l’Antiguitat coneixia la seva condició, actualment ens donen sensació de llibertat però estem encadenats encara que no ho ens ho sembli. Ens marquen una pauta de comportament i uns objectius dels quals es difícil deslliurar-se’n.

Tampoc cal ser un entès en economia per veure que un sistema com aquest no és sostenible si no hi ha persones que estiguin per sota (països del 3r món) i que amb el seu esforç i matèries primes els més potents puguin viure i mantenir el seu nivell de vida.

Això també es reprodueix dintre d’un mateix país a una escala inferior, una majoria treballadora ha de mantenir a una minoria adinerada, la classe mitja (que es una part fonamental) esta sent destruïda i cada cop la classe baixa va augmentant més, al final arribarem al punt on hi hauran els 2 extrems, pobresa i riquesa. Un altre exemple de les meravelles d’aquest sistema són les crisis cícliques que ha tingut (crack del 29, crisi del petroli etc etc) que si bé han servit per créixer i evolucionar, no deixen d’afectar a moltes persones.

Podem donar la culpa de la crisi actual a les entitats bancàries que van viure a costa d’uns diners que no tenien o als governs per aprofitar-se de la situació i anar fent caixa. Però aquesta crisi s’hagués pogut evitar just en el moment en que nosaltres, el poble, hagués tingut el cap a lloc i hagués fet com Ulisses i no s’hagués deixat embruixar pel cant de sirenes tapant-se les orelles amb cera, en el nostre cas hauríem hagut de tenir sentit comú i saber que viure per sobre de les nostres possibilitats només pot portar males conseqüències.  També és veritat que la classe dirigent mundial (evidentment no són els governs) han muntant un entramat del qual no és fàcil sortir, com si una aranya gegant hagués teixit una teranyina immensa de la qual els petits insectes són incapaços de sortir.

Per dir-ho d’alguna manera, han aconseguit programar a un gran sector de la societat com si fossin unes simples marionetes al servei del consumisme, on la seva màxima preocupació és gastar-se els diners en la roba que es posaran i si estan a la moda. En el moment en que ens preocupa més això i no el fet de cultivar el que ens diferència dels animals i no viure sota la vigilància d’un superior és quan estem condemnats a viure a la teranyina.

I és que sembla que estiguem destinats a repetir els mateixos errors que alguns altres ja han fet, però en canvi sembla que no aprenem a evitar els problemes. Sembla una condició humana el fet de fabricar-se a si mateixos els problemes, tot i que a vegades siguin irreversibles.

El més greu de tot això, és que hem convertit el nostre millor patrimoni, la naturalesa, en un proveïdor infinit i del qual no hem de pagar les factures, o això és el que ens pensem.