Els fruits del terror

Quan succeeixen coses com les del passat divendres a Paris, un no es pot limitar amb quedar-se amb la primera impressió dels fets, i molt menys limitar-se a seguir les informacions donades pels mitjans de comunicació, perquè segurament encara ho entendrem menys de què va tot plegat.

Que a Europa fa temps que hi ha un conflicte encobert no és cap secret, segurament és provinent d'abans, però la imatge més emblemàtica de tot el que passa avui dia és la George Bush, José Maria Aznar i Tony Blair a les Açores, poc abans de començar la invasió de Irak.

El que havia de ser una invasió (amb la seva següent reconstrucció) ràpida i senzilla s'ha acabat convertint en una guerra on hi convergeixen varis interessos geoestratègics. 

Però més enllà de les conseqüències polítiques de això, m'agradaria aprofundir en les conseqüències socials que sofrim durant el nostre dia a dia.

Perquè més enllà de fer-nos sentir insegurs a casa nostra, els terroristes de Paris, en la meva opinió, van voler anar més enllà i obrir la caixa de Pandora en què s'han convertit certs barris de França, on la tensió racial i religiosa és un fet. Aconseguir que la violència esclati des de dins, sense haver de intervenir més com a escamots terroristes, sinó com a ciutadans en peu de guerra en contra del seu govern.

I malauradament crec que estem molt a prop d'aquesta situació, si ja el discurs ultra de el Front Nacional començava a créixer electoralment, ara encara més. L'odi sempre ha alimentat més odi, i com que no entén de fronteres, segurament es veuria aviat un contagi a nivell europeu.

I és que la crisi dels refugiats no és casual, no tinc cap dubte que als propis yihadistes els interessa i estan encantats veient com s'ha afrontat des de la UE tot el tema, tractant a persones que busquen refugi com a animals, i últimament, com a terroristes en potència. No hi ha res més injust que t'acusin de ser allò que et fa abandonar el teu país. La insistència per part de certs sectors per adjudicar la nacionalitat siriana als terroristes morts els delata molt. Si tota aquesta crisi dels refugiats no és tractada com cal, podem incrementar les files de l'Estat Islàmic, cosa catastròfica.

Evidentment els governs europeus han de aplicar una sèrie de restriccions en les entrades i sortides de gent al seu territori, que les lleis antiterroristes siguin implacables i posar seny en els fluxos migratoris que sens dubte ara mateix no tenen cap control ni seguiment gaire exigent. 

La resposta ha de ser clara i contundent, però en cap cas els ciutadans hem de renunciar al nostre nivell de llibertat. Cedir el nostre espai en pro d'aconseguir una sensació de seguretat més alta mai ha servit per res, sempre ha significat un pas enrere molt i molt difícil de recuperar.

La part "positiva" de totes aquestes situacions és que fa veure la cara real d'una societat, i crec que s'ha demostrat que tenim un greu problema. Bé, més d'un.

Per començar existeix un racisme profundament arrelat, que dissimulat en circumstàncies a favor, floreix de seguida quan les coses es tensionen una mica. Si ens creiem una societat avançada no pot ser caure en certs tòpics i comparacions pròpies de temps pretèrits, el sistema educatiu hauria de fer una profunda reflexió en aquest àmbit.

Un altre problema que veig és una falta de empatia bastant preocupant, no sé si degut a la saturació de notícies negatives al llarg del dia que fa que "seleccionem" les de més proximitat, però hem arribat a un punt on les morts degudes a conflictes armats a altres parts dels planetes ens siguin indiferents mentre no ens "taquin".

En cap cas estic criticant la onada de fraternitat que ha sorgit arrel dels atemptats amb el poble francès, al contrari, els actes de bondat no han de ser mai reprimits. 

Finalment, m'agradaria parlar del trist paper dels mitjans de comunicació d'aquí, on només TV3 va fer una programació com cal. La resta de televisions no va tallar la seva programació habitual i es van veure imatges tant estrambòtiques com tertualians del Sálvame parlant de yihadisme. Esperpèntic. Això sí, els dies següents han estat els primers en buscar les imatges més morboses (amonestació per part de autoritats franceses inclosa) i fer debats amb tertúlies més dignes d'un bar que no d'un tema tant seriós. I és que donar informació és molt més difícil que crear sensacionalisme.