Revolució maquillada

Que a Espanya hi fa falta una regeneració de la política és evident. Són 40 anys on uns pocs s'han repartit el poder i les influències, procedents d'una època en que es sortia d'una dictadura i per evitar tensions es van renunciar a certes coses, que amb el temps no s'han acabat mai de reclamar.

Estem vivint una època en que la política s'ha tornat tot un "trending topic" degut a la crisi, on s'està posant atenció a coses que fa uns anys eren considerades avorrides, poc útils i que no ens afectaven. 

Un dels fenomens més importants ha estat la irrupció de la força política "Podemos" liderada per Pablo Iglesias. Podemos representa fidelment la forma política més moderna, i que difícilment s'entendria sense els mitjans de comunicació (sobretot certs grups) i les xarxes socials.

Però és Podemos un fenomen espontani produït exclusivament per un descontentament social? La meva opinió és que en un principi ho era, un grup de gent humil que a base d'assemblees, manifestacions i pedagogia social (agafant el relleu del 15M) va anar creant una xarxa que es va anar fent gran i que va donar la gran sorpresa a les eleccions europees, i aquí és on crec que es va acabar l'autèntic Podemos. Morint d'èxit.

Fent un símil futbolístic, els aficions culés sabran que quan es juga contra un equip de nivell, s'acostuma a dir "Hem marcat massa aviat i ara tocarà patir", doncs el gol tant d'hora de Podemos fou el gran resultat de les eleccions europees i la primera enquesta que els hi donava opcions reals de tenir força de govern en unes eleccions estatals.

A partir d'aquí es va produir un canvi substancial en el partit i el seu discurs, es va apartar de la direcció als que discrepaven de Pablo Iglesias i el discurs amb matisos socialistes/comunistes va recular fins a ser gairebé socialdemòcrates. Comparant-ho amb la política catalana, va passar de ser una CUP a ser una Iniciativa-PSC.

Parlant de Catalunya, en la seva línia ideològica el tema del procés ha estat on més s'ha vist els interessos electorals, ja que de respectar el dret a decidir i a la autodeterminació, han passat a dir que això és una decisió que ha de prendre el conjunt d'espanyols o donant entendre que David Fernández és part de la casta per abraçar-se a Mas (curiós que el propi Pablo Iglesias ho ha fet amb el Rei Felip VI). 

La última equivocació de Podemos a Catalunya ha estat dir que utilitzaran l'odi a Mas com a base del seus discurs electoral, si l'alternativa regeneradora ha de ser inspirada en l'odi al rival prefereixo quedar-me com ara, sincerament.

Però aquests canvis de discursos (tant criticables en altres casos) ha passat desapercebut en gran part per un altre pilar bàsic de Podemos: els mitjans de comunicació. 

Si cadenes de televisió com Cuatro o sobretot La Sexta no haguessin donat tanta rellevància a Pablo Iglesias com a tertulià, ni tantes hores d'informació sobre la seva formació política segurament no tindria ni la meitat de rellevància de la que té. O com es sobredimensionen les seves convocatòries, ja que a la manifestació de Madrid amb 250.000 assistents va ser tot un èxit i la manifestació de l'Onze de Setembre amb 2.500.000 va ser irrellevant. 

Un cas semblant al de Podemos és Ciudadanos, la força de Albert Rivera ha vist en poques setmanes com passava de tenir 3 o 4 diputats a Madrid a ser una possible força de govern, la veritat és que ho trobo bastant desconcertant. 

En definitiva, crec que la política ha transcendit la voluntat del poble, els que de veritat mouen els fils (digues-li Troika, digues-li Casta...) han vist que la població vol un canvi de sigles, i aprofitant la indignació ha fet créixer a dues forces que representin a la gent amb més voluntat social (Podemos) i a la gent amb més voluntat liberal (Ciudadanos). Que vindrien a ser el PSOE i el PP de l'any 1982.

Canviar-ho tot perquè al final no canviï res.