Què ha canviat?
Amb la ressaca de la Diada històrica que es va viure ahir, i amb la calma suficient m'agradaria fer una sèrie de reflexions sobre la situació que s'està vivint a Catalunya.
Comencem fent un salt temporal, l'ara tant de moda Jordi Pujol com a president de la Generalitat i referent per a molta gent. Amb el seu estil propi i un carisma incomparable, Pujol tenia a una gran massa de gent sobiranista contenta amb la seva tàctica del peix al cove cada cop que anava a Madrid. Aconseguir competències, la que fos, encara que no hi haguéssim recursos suficients, l'important era engreixar l'administració catalana. D'aquesta manera es va tenir anestesiat i immòbil a la majoria del moviment independentista.
Un cop Pujol es va retirar, va entrar Pasqual Maragall, que conscient d'un canvi en les relacions institucionals amb l'Estat feia falta una reforma de l'estatut. No entraré en la guerra política catalana que va suposar aquest procés, al final es va aprovar i ratificar a Catalunya un Estatut que va significar la última oportunitat diplomàtica de fer encaixar Catalunya a España amb el que ara alguns anomenen Tercera Via.
Aquest punt és molt important, ja que a partir d'aquí un gran gruix de ciutadans catalans es van sentir ignorats i despreciats, amb campanyes polítiques de partits espanyols molt dures. Cosa que es va traduir en la multitudinària manifestació del 2.010, on inclús el president de la Generalitat hi va assistir.
La gent va dir prou i va exigir canvis, alguna cosa que fes visible el seu descontent. Això no es va percebre més enllà dels moviments locals, amb la celebració dels referèndums que es van anar produint a molts municipis catalans, que més enllà de la votació en si, va despertar un moviment d'unió local que es va traduir en la creació de la Assemblea Nacional Catalana. D'aquesta manera el rumb de l'independentisme va passar dels polítics a la població.
El 2012 va haver-hi la que es pot considerar la primera gran manifestació clarament independentista, tot i els intents d'alguns per fer-la més suau, fracassant estrepitosament. Pocs dies després, el president Mas, després del fracàs del pacte fiscal va convocar eleccions. Els resultats en un primer moment van semblar un cop definitiu al sobiranisme, però el pacte CiU-ERC, l'estancament de les forces centrals i la irrupció de partits com la CUP va significar un acord històric en el que es convocava la consulta del 9N.
Alguns argumenten que el canvi ideològic vers la independència és producte d'una manipulació per part de la classe dirigent, d'altres diuen que es tracta d'una simple moda, que de la mateixa manera que apareix, deixarà de ser majoritària. És possible que tinguin raó, qui sap, però a mi m'agrada recordar que això no és cosa d'un dia per altra, fa molts anys que es venen donant situacions que han afavorit la mobilització nacional.
El fet de que l'independentisme hagi deixat de ser propietat de les esquerres, que la immigració antiga i nova s'hi pugui sentir part activa i sigui un moviment políticament transversal on totes les ideologies hi tenen lloc ha estat un factor clau per la seva expansió.
I el més important de tot, les grans manifestacions s'han produït en el moment en que els polítics han deixat de tenir el timó, que tot el moviment va a través de la societat civil.
És evident que encara queda molta feina per davant, que al final tot quedi en res, però el que no es pot negar és el gran mèrit d'organitzar durant 3 anys grans manifestacions de manera cívica i sense cap mena d'incident.
Només per això ja ha valgut la pena.
Comencem fent un salt temporal, l'ara tant de moda Jordi Pujol com a president de la Generalitat i referent per a molta gent. Amb el seu estil propi i un carisma incomparable, Pujol tenia a una gran massa de gent sobiranista contenta amb la seva tàctica del peix al cove cada cop que anava a Madrid. Aconseguir competències, la que fos, encara que no hi haguéssim recursos suficients, l'important era engreixar l'administració catalana. D'aquesta manera es va tenir anestesiat i immòbil a la majoria del moviment independentista.
Un cop Pujol es va retirar, va entrar Pasqual Maragall, que conscient d'un canvi en les relacions institucionals amb l'Estat feia falta una reforma de l'estatut. No entraré en la guerra política catalana que va suposar aquest procés, al final es va aprovar i ratificar a Catalunya un Estatut que va significar la última oportunitat diplomàtica de fer encaixar Catalunya a España amb el que ara alguns anomenen Tercera Via.
Aquest punt és molt important, ja que a partir d'aquí un gran gruix de ciutadans catalans es van sentir ignorats i despreciats, amb campanyes polítiques de partits espanyols molt dures. Cosa que es va traduir en la multitudinària manifestació del 2.010, on inclús el president de la Generalitat hi va assistir.
La gent va dir prou i va exigir canvis, alguna cosa que fes visible el seu descontent. Això no es va percebre més enllà dels moviments locals, amb la celebració dels referèndums que es van anar produint a molts municipis catalans, que més enllà de la votació en si, va despertar un moviment d'unió local que es va traduir en la creació de la Assemblea Nacional Catalana. D'aquesta manera el rumb de l'independentisme va passar dels polítics a la població.
El 2012 va haver-hi la que es pot considerar la primera gran manifestació clarament independentista, tot i els intents d'alguns per fer-la més suau, fracassant estrepitosament. Pocs dies després, el president Mas, després del fracàs del pacte fiscal va convocar eleccions. Els resultats en un primer moment van semblar un cop definitiu al sobiranisme, però el pacte CiU-ERC, l'estancament de les forces centrals i la irrupció de partits com la CUP va significar un acord històric en el que es convocava la consulta del 9N.
Alguns argumenten que el canvi ideològic vers la independència és producte d'una manipulació per part de la classe dirigent, d'altres diuen que es tracta d'una simple moda, que de la mateixa manera que apareix, deixarà de ser majoritària. És possible que tinguin raó, qui sap, però a mi m'agrada recordar que això no és cosa d'un dia per altra, fa molts anys que es venen donant situacions que han afavorit la mobilització nacional.
El fet de que l'independentisme hagi deixat de ser propietat de les esquerres, que la immigració antiga i nova s'hi pugui sentir part activa i sigui un moviment políticament transversal on totes les ideologies hi tenen lloc ha estat un factor clau per la seva expansió.
I el més important de tot, les grans manifestacions s'han produït en el moment en que els polítics han deixat de tenir el timó, que tot el moviment va a través de la societat civil.
És evident que encara queda molta feina per davant, que al final tot quedi en res, però el que no es pot negar és el gran mèrit d'organitzar durant 3 anys grans manifestacions de manera cívica i sense cap mena d'incident.
Només per això ja ha valgut la pena.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada