Introducció literària V

Ja feia gairebé dos mesos que els bessons havien nascut, però el temps semblava haver-se aturat al palau de Brugain. La reina encara estava al llit com si no tingués forces, com si el part l’hi hagués absorbit tota l’energia. El rei passava moltes hores al dia assentat al cantó del llit, esperant una recuperació miraculosa i oblidant per una estona la campanya militar a l’oest, que de moment semblava no donar gaires problemes. Els alquimistes havien provat tota mena de pocions, però cap semblava donar resultat. El propi Namiris començava a demostrar certa preocupació, i això sí que era una costa estranya.

El que molts no sabien era l’autèntic motiu de preocupació del cònsol.

El lloc de treball de Namiris era un despatx magníficament moblat, a la part situada més al nord del castell, amb uns grans finestrals que permetien l’entrada de la llum natural. Quan un entrava en aquella habitació notava que el coneixement i la raó  estaven a l’aire, ja que els milers de llibres que hi havien arreu de la paret, i els estranys utensilis que poblaven els estants donaven aquesta sensació.

Aquell dia, però, Namiris estava assentat i mirant documents amb cara de preocupació. Com si el que estigués llegint confirmés les seves pitjors sospites.

Quan Nawiri va entrar va tardar una estona en fer-li cas.

-Oh, Nawiri – digué – no l’esperava tant aviat.

Nawiri era la priora de les monges que servien al castell de Brugain, feia segles que ho feien, també eren les encarregades de mantenir les costums de l’Antiga Fe. Per tant, la priora era un personatge important en la societat. Nawiri era una dona d’avançada edat però que mantenia l’esperit combatiu, era coneguda per tenir un caràcter fort i decidit, i poques persones s’atrevien a dur-li la contrària.Com que havia de parlar amb un home a soles portava el vel característic de la seva ordre, que li ocultava el rostre, a excepció dels ulls.

-Sempre és bo fer cas ràpid a les ordres d’una persona tant important- La responsable de les monges del castell sempre mostrava cert respecte cap a les persones amb autoritat. – Per quin motiu m’heu fet venir, senyor?

-         Mira, Nawiri, seré clar i directe – El seu to de veu en aquell moment havia estat suau, però es tornà dur com una pedra- M’han arribat informacions creïbles que hi ha infiltrats entre nosaltres amb la intenció clara de fer caure a la casa reial del Nord. I com et pots imaginar això és una cosa que no puc permetre.

La vella monja es va mantenir impassible:

-         I a mi que m’heu d’explicar? Tant sols sóc una pobre servidora al vostre servei. Que hi hagi un rei o un altre a nosaltres no ens afecta.

-         Una “pobre” servidora... És curiós que utilitzis aquesta paraula tenint en compte totes les obres d’art que teniu a la vostra seu...per no parlar del nivell de vida als vostres convents.

-         Això és degut a la bona fe dels nostres feligresos...i per la gràcia dels Déus, és clar. No fem mal a ningú, senyor.

-         Això és el que pensava fins ara. Quin mal podien fer les pobres monges, unes dones obcecades que només vivien per servir al Rei i als Déus, no? Mai m’havia agradat la vostre presència aquí, al nucli de tot el poder. Heu viscut sempre al servei d’altres, sí, però també ho heu fet amb les vostres normes. Mai ningú s’ha preocupat d’aquest tema per por a les represàlies. I és que la fe pot ser una bona arma dissuasòria oi? A quants cònsols heu amenaçat? – Namiris es va aixecar i es va posar davant de Nawiri- Heu tingut la mala sort d’ensopegar amb un Rei que l’única fe que té és l’amor per la seva família i la seguretat del seu poble. I amb un cònsol que no creu en els vostres Déus arcaics i venjatius. El poder de la Llum pot traspassar el vostre vel.

La mirada de Nawiri hagués atemorit a qualsevol home, però Namiris no era un home qualsevol.

-         Molt bé Namiris – tenia la veu freda com el glaç- Veig que ets prou llest, però com molt bé saps, per fer una acusació d’aquesta mena cal alguna cosa més que prejudicis i complexes.

-         Tinc les meves proves, però no et correspon a tu jutjar-les. Només et diré que tinc documents que proven tractes entre tu i el Kharus de Zanpelynn. Demà seran portades davant del rei i el tribunal de justícia, el qual haurà de decidir el vostre futur.....si és que en teniu. Ja saps quin és el càstig pels que traeixen al regne.

-         Saps molt bé que Agamon és incapaç de condemnar-nos. Mai cap rei ho ha fet, no són tant inútils com per posar-se en contra a la població– i va riure irònicament- Una persona de la teva categoria hauria de saber que la justícia dels homes és imperfecta, ja que els homes són imperfectes, i és del tot inútil per a nosaltres, que només ens sotmetem al judici dels nostres Déus. Per no parlar del suport popular que tenim. Us podria sortir molt car això, Namiris.

Ara va ser Namiris qui va deixar anar un somriure irònic:

-         És cert, mai un rei faria cap mal a la vostre ordre...i molt menys matar a una monja....però tampoc mai s’havia demostrat que cap monja fos acusada de traïció i d’intentar assassinar a una reina. Podeu estar sotmeses a la justícia dels Déus, però mentre els vostres crims siguin contra els homes, la llei dels homes us serà aplicada. I sense compassió. Feu el que hagueu de fer, reseu el que hagueu de resar. No us vull veure més.

La monja va donar l’esquena i va començar a marxar de l’habitació, però quan estava a punt de sortir va dir:

-         Creus massa en la justícia, Namiris. Tu i els teus “il·luminats” creieu massa en la bona fe. Per molt que intentis acabar amb nosaltres el nostre objectiu continuarà igual. No sobreviureu al desencadenament dels esdeveniments. T’ho adverteixo perquè després no et sentis impotent. No teniu res a fer.

---------------------------------------------------------------------------------------

Aquell mateix dia, poc abans del sopar Namiris va anar a visitar a la reina. Li serviria per distreure’s de la tensió. El dia següent podria ser un moment històric.

Quan va entrar a l’habitació de la reina només hi havia un alquimista, que acabava de portar la poció.

-         Ha marxat el rei? – Aquella absència va sobtar al cònsol, ja que Agamon hi passava moltes hores.

-         Sí senyor – l’alquimista semblava jove, va pensar Namiris al veure’l – Sa Majestat s’ha trobat indisposat, l’hi he ofert una poció per anul·lar els dolors i ha marxat a la seva habitació.

-         Vaja, doncs bé, espero que no tingui res greu. Com està la reina?

-         Bé...per dir-ho d’alguna manera, és clar...no ha millorat gaire durant aquests dies.

-         Ja veig...i no serà perquè no hem provat pocions i remeis diferents...Em pregunto si això és normal.

El cònsol va veure que al jove alquimista li tremolaven les mans on portava la poció, tot i que la temperatura de l’habitació era bona, també li va estranyar no conèixer aquella cara amb les hores que passava a les estances dels alquimistes:

-         Perdona..però no...

Però just en aquell moment la porta es va obrir de cop, i una ombra llarga armada amb un ganivet va aparèixer a l’habitació.