Introducció literària IV


A la sala del Consell ja hi havien tots els assistents quan el rei va arribar, els màxims dirigents militars del país havien estat convocats, Naltius com a comandant de l’exèrcit i Armenios de la Guàrdia del Rei. Al rei també li agradava sentir l’opinió dels que portaven les finances i per això el tresorer, Dalcios, també hi era present.  Tots estaven als seus llocs a la llarga taula de marbre negre i el rei es va assentar a la cadira minuciosament decorada que estava al mig, una mica per sobre de la resta.

Davant d’ells hi havia un noiet molt jove que semblava exhaust, però havia insistit en transmetre el document que portava segellat de part del comte de Nemraia, la província que quedava més a l’oest. El document portava el segell vermell, que significava que era una emergència.

Com que Namiris encara no havia arribat, va ser Dalcios qui va exercir de portaveu:

-Digues jove, quin missatge tens del compte Ulmon? Imagino que deu ser important veient la teva cara.
-Sa Majestat...aquí li entrego de part del meu senyor aquest missatge – i va entregar el rotlle al tresorer del rei que es va disposar a llegir-lo en veu alta:

“Ulmon IV, Compte i Senyor de Nemraia província de Brugain,

A Sa Majestat Reial Agamon II, rei i senyor de Brugain, fill de Nahemon :

Estimat i apreciat senyor, em veig obligat a recórrer a la vostra persona per tal de demanar-vos urgentment ajuda, el meu poble s’ha vist atacat nombroses vegades pels pirates durant les últimes setmanes, fa mesos que aguantem els seus atacs però aquests s’han multiplicat molt en poc temps i les nostres defenses ja no aguantaran gaire temps més.

Espero i desitjo que per l’amistat que ens uneix aquest prec d’ajuda sigui correspost;

El vostre amic i súbdit:

Ulmon”

El silenci va durar durant uns minuts, les cares dels presents eren serioses, feia molts anys que els pirates no donaven problemes. Això no era cap bon senyal.

Agamon va ser el primer en trencar el silenci:

-Bé, abans de res hauríem de recompensar a aquest valent missatger que ha aconseguit portar-nos aquest missatge- i dirigint-se a un dels criats va dir- Que no li falti de res, porteu-lo a l’ala dels convidats i que mengi i begui el que vulgui.

-Moltes gràcies senyor – va respondre, i dit això va seguir al criat cap a les habitacions.

Just quan passaven per la porta es van creuar amb Namiris que venia de parlar amb els alquimistes, i només veient la cara dels consellers i del rei va veure que l’assumpte era greu. Just quan es va assentar a la dreta d’Agamon, aquest li va entregar la carta.

-Vaja, mantenia esperances que els pirates no tornarien a donar problemes tant al Nord.... – digué després de llegir el docuemnt- Que teniu pensat fer, altesa?

-Abans de dir res, m’agradaria sentir les vostres opinions – aquesta era una actitud típica del rei, escoltar abans de dir res- Que per alguna cosa sou els meus consellers!

- Crec que està bastant clar, no? Enviar ajuda al compte Ulmon en forma d’exèrcit i     acabar d’una vegada amb aquesta colla de desgraciats, els hi haurem de recordar com se les gasten les espases del nord!! – Qui va parlar era Naltios, el segon màxim dirigent de l’exèrcit. - Senyor meu, si vostè ho ordena ara mateix, demà podríem marxar direcció a Namiria, crec que amb 15.000 homes seria  més que suficient per donar una lliçó als maleïts llops de mar.

-         Estic totalment d’acord amb el general Naltios, però no crec que amb un sol dia es disposi de tants homes, crec que seria bo avisar a alguns guàrdies de les fronteres, no crec que convingui deixar la ciutat sense tants homes – com a Cap de la Guàrdia Reial, Armenios sempre era molt caut en relació a la seguretat.

-         No crec que sigui gaire bona idea treure homes de les fronteres, si els pirates han tornat amb tanta força, no em vull ni imaginar un atac potent dels bàrbars del sud amb les nostres defenses debilitades – Namiris sempre era el contrapunt prudent dels militars.

-         Bah, Namiris no siguis tant pessimista, els del Sud ja saben el preu que toca pagar quan es molesta al Nord. No crec que tinguin ganes de tornar  a ser humiliats pel nostre estimat rei! – Naltios va deixar anar una riallada – Hem de moure’ns ràpid i aplastar a la púrria aquesta dels pirates, el compte Ulmon ha estat aguantat durant setmanes, el mínim que es mereix per part nostra és una ajuda a l’altura de Brugain!!!

Namiris va pensar que aquells homes tenien massa ganes de brega:

-         Senyors meus, no ens precipitem. Crec que hi han opcions més adients que moure a gran part del nostre exèrcit cap a l’oest ara mateix. D’altra banda m’agradaria saber l’opinió del tresorer, que ja sabem que les guerres no són barates.

-         Exacte Cònsol Namiris – Dalcios feia poc anys que era tresorer, però era un home competent, i com tots els tresorers, molt prudent- El regne ha viscut anys de pau i això s’ha notat en la nostra economia, la mobilització i equipament d’un gran regiment no és mai barat. Tot i que s’ha de dir que en cas d’haver-la de realitzar ens podríem servir dels nostres propis fons, sense haver de recórrer a préstecs.

Naltios va esbufegar i digué:

-         Aquests maleïts pirates estan fent de les seves, i m’hi jugo alguna cosa que els surenys hi estan implicat, i el que us preocupa és l’economia!

-         De què serviria salvar a Ulmon si el preu és arruïnar el teu propi regne? Ja has sentit a Dalcios, en cas necessari es podria fer, però per escarmentar a uns pirates en cap cas és necessari mobilitzar l’exèrcit. Com a cònsol tinc la responsabilitat de garantir el progrés del regne per sobre de qualsevol altre cosa.

-         I això és el que has fet durant aquests anys – Agamon va intervenir en la discussió – Està clar que hem de donar una lliçó als pirates i ajudar a Ulmon en aquests moments de necessitat. En cap cas vull mobilitzar a molts homes, Naltios podràs disposar de 5.000 homes per marxar cap a l’oest. Podràs comptar amb 500 dels meus millors homes. Seràs el responsable d’acabar amb els pirates.

-         Així serà majestat, sempre a la vostra disposició- Naltios es sentia orgullós de poder dirigir als homes. – D’aquí 3 dies ens posarem en marxa.

Dit això, el rei es va aixecar i es va dirigir al seu consell:

-         Correcte, quedem que d’aquí 3 dies tu i 5.500 us dirigireu a l’oest per ajudar a Ulmon. Dalcios, fes que tot Brucali s’assabenti d’això. Ara m’agradaria parlar a soles amb el Cònsol, us podeu retirar. Gràcies.

Quan es van quedar sols a la sala Agamon es va tornar a assentar a la seva cadira i es va dirigir a Namiris:

-         A tu tampoc et sembla que el principal problema siguin els pirates, oi? Només aquest motiu t’ha pogut fer impedir una gran mobilització d’homes.

-         No senyor, crec que es tracta d’una acció massa evident, em sembla que hi ha algú interessat en cridar la nostra atenció cap a l’Oest...

-         Sí....a mi també m’ha estranyat...Aquella escòria mai s’atreviria a atacar tant al nord si no tinguessin un fort suport al darrere. Conec perfectament a Ulmon i sé que si demana ajuda és perquè està molt apurat...i Ulmon no és un home dèbil.

-         Esteu pensant en Kharus Marus imagino...fa anys que busca venjança, en especial contra vos.

El rei va fer dissimular un somriure:

-         Més aviat en el cap pensant de Zanpelynn...que no és altre que Casius. El borratxo de Marus mai podria fer un pla amb cap i peus per moltes ganes de venjar-se que tingui.

-         És veritat. Encara em pregunto com el vell Bardus va deixar com a hereu a Marus i no a Nilius...

-         Ja saps com creuen en les tradicions allà, Marus és el primogènit i per tant, l’hereu. Afortunadament per nosaltres, és clar.

-         I què teniu pensat fer? No tenim cap prova que justifiqui cap acció.

-         No vull moure a gaires homes....vull que defensin el regne...com a molt s’hauria de reforçar la vigilància a les fronteres. Fa massa temps que no es milloren les muralles al voltant del riu...Hauríem de fer un pensament. També seria prudent enviar un grup reduït per veure quins moviments hi ha més enllà del riu. No més de 5 homes. Ha de ser una missió secreta i molt discreta. Vull saber com està la situació. Se t’acut algun valent que s’atreveixi a entrar a les terres de més enllà del Riu?

-         I tant majestat, crec que conec a la persona més adient.

Comentaris

Entrades populars