Introducció literària IV
A la sala del
Consell ja hi havien tots els assistents quan el rei va arribar, els màxims
dirigents militars del país havien estat convocats, Naltius com a comandant de
l’exèrcit i Armenios de la Guàrdia del Rei. Al rei també li agradava sentir
l’opinió dels que portaven les finances i per això el tresorer, Dalcios, també
hi era present. Tots estaven als seus
llocs a la llarga taula de marbre negre i el rei es va assentar a la cadira
minuciosament decorada que estava al mig, una mica per sobre de la resta.
Davant d’ells
hi havia un noiet molt jove que semblava exhaust, però havia insistit en
transmetre el document que portava segellat de part del comte de Nemraia, la
província que quedava més a l’oest. El document portava el segell vermell, que
significava que era una emergència.
Com que Namiris
encara no havia arribat, va ser Dalcios qui va exercir de portaveu:
-Digues jove,
quin missatge tens del compte Ulmon? Imagino que deu ser important veient la
teva cara.
-Sa
Majestat...aquí li entrego de part del meu senyor aquest missatge – i va
entregar el rotlle al tresorer del rei que es va disposar a llegir-lo en veu
alta:
“Ulmon IV, Compte
i Senyor de Nemraia província de Brugain,
A Sa Majestat
Reial Agamon II, rei i senyor de Brugain, fill de Nahemon :
Estimat i
apreciat senyor, em veig obligat a recórrer a la vostra persona per tal de
demanar-vos urgentment ajuda, el meu poble s’ha vist atacat nombroses vegades
pels pirates durant les últimes setmanes, fa mesos que aguantem els seus atacs
però aquests s’han multiplicat molt en poc temps i les nostres defenses ja no
aguantaran gaire temps més.
Espero i
desitjo que per l’amistat que ens uneix aquest prec d’ajuda sigui correspost;
El vostre amic
i súbdit:
Ulmon”
El silenci va
durar durant uns minuts, les cares dels presents eren serioses, feia molts anys
que els pirates no donaven problemes. Això no era cap bon senyal.
Agamon va ser el
primer en trencar el silenci:
-Bé, abans de
res hauríem de recompensar a aquest valent missatger que ha aconseguit
portar-nos aquest missatge- i dirigint-se a un dels criats va dir- Que no li
falti de res, porteu-lo a l’ala dels convidats i que mengi i begui el que
vulgui.
-Moltes gràcies
senyor – va respondre, i dit això va seguir al criat cap a les habitacions.
Just quan
passaven per la porta es van creuar amb Namiris que venia de parlar amb els
alquimistes, i només veient la cara dels consellers i del rei va veure que
l’assumpte era greu. Just quan es va assentar a la dreta d’Agamon, aquest li va
entregar la carta.
-Vaja, mantenia
esperances que els pirates no tornarien a donar problemes tant al Nord.... –
digué després de llegir el docuemnt- Que teniu pensat fer, altesa?
-Abans de dir
res, m’agradaria sentir les vostres opinions – aquesta era una actitud típica
del rei, escoltar abans de dir res- Que per alguna cosa sou els meus
consellers!
- Crec que està bastant clar, no? Enviar ajuda al compte Ulmon en forma
d’exèrcit i acabar d’una vegada amb
aquesta colla de desgraciats, els hi haurem de recordar com se les gasten les
espases del nord!! – Qui va parlar era Naltios, el segon màxim dirigent de
l’exèrcit. - Senyor meu, si vostè ho ordena ara mateix, demà podríem marxar
direcció a Namiria, crec que amb 15.000 homes seria més que suficient per donar una lliçó als maleïts llops de mar.
-
Estic
totalment d’acord amb el general Naltios, però no crec que amb un sol dia es
disposi de tants homes, crec que seria bo avisar a alguns guàrdies de les
fronteres, no crec que convingui deixar la ciutat sense tants homes – com a Cap
de la Guàrdia Reial, Armenios sempre era molt caut en relació a la seguretat.
-
No crec que
sigui gaire bona idea treure homes de les fronteres, si els pirates han tornat
amb tanta força, no em vull ni imaginar un atac potent dels bàrbars del sud amb
les nostres defenses debilitades – Namiris sempre era el contrapunt prudent
dels militars.
-
Bah, Namiris
no siguis tant pessimista, els del Sud ja saben el preu que toca pagar quan es
molesta al Nord. No crec que tinguin ganes de tornar a ser humiliats pel nostre estimat rei! – Naltios va deixar anar
una riallada – Hem de moure’ns ràpid i aplastar a la púrria aquesta dels
pirates, el compte Ulmon ha estat aguantat durant setmanes, el mínim que es
mereix per part nostra és una ajuda a l’altura de Brugain!!!
Namiris va
pensar que aquells homes tenien massa ganes de brega:
-
Senyors
meus, no ens precipitem. Crec que hi han opcions més adients que moure a gran
part del nostre exèrcit cap a l’oest ara mateix. D’altra banda m’agradaria
saber l’opinió del tresorer, que ja sabem que les guerres no són barates.
-
Exacte
Cònsol Namiris – Dalcios feia poc anys que era tresorer, però era un home competent,
i com tots els tresorers, molt prudent- El regne ha viscut anys de pau i això
s’ha notat en la nostra economia, la mobilització i equipament d’un gran
regiment no és mai barat. Tot i que s’ha de dir que en cas d’haver-la de
realitzar ens podríem servir dels nostres propis fons, sense haver de recórrer
a préstecs.
Naltios va
esbufegar i digué:
-
Aquests
maleïts pirates estan fent de les seves, i m’hi jugo alguna cosa que els
surenys hi estan implicat, i el que us preocupa és l’economia!
-
De què
serviria salvar a Ulmon si el preu és arruïnar el teu propi regne? Ja has
sentit a Dalcios, en cas necessari es podria fer, però per escarmentar a uns
pirates en cap cas és necessari mobilitzar l’exèrcit. Com a cònsol tinc la
responsabilitat de garantir el progrés del regne per sobre de qualsevol altre
cosa.
-
I això és el
que has fet durant aquests anys – Agamon va intervenir en la discussió – Està
clar que hem de donar una lliçó als pirates i ajudar a Ulmon en aquests moments
de necessitat. En cap cas vull mobilitzar a molts homes, Naltios podràs
disposar de 5.000 homes per marxar cap a l’oest. Podràs comptar amb 500 dels
meus millors homes. Seràs el responsable d’acabar amb els pirates.
-
Així serà
majestat, sempre a la vostra disposició- Naltios es sentia orgullós de poder
dirigir als homes. – D’aquí 3 dies ens posarem en marxa.
Dit això, el
rei es va aixecar i es va dirigir al seu consell:
-
Correcte,
quedem que d’aquí 3 dies tu i 5.500 us dirigireu a l’oest per ajudar a Ulmon.
Dalcios, fes que tot Brucali s’assabenti d’això. Ara m’agradaria parlar a soles
amb el Cònsol, us podeu retirar. Gràcies.
Quan es van
quedar sols a la sala Agamon es va tornar a assentar a la seva cadira i es va
dirigir a Namiris:
-
A tu tampoc
et sembla que el principal problema siguin els pirates, oi? Només aquest motiu
t’ha pogut fer impedir una gran mobilització d’homes.
-
No senyor,
crec que es tracta d’una acció massa evident, em sembla que hi ha algú
interessat en cridar la nostra atenció cap a l’Oest...
-
Sí....a mi
també m’ha estranyat...Aquella escòria mai s’atreviria a atacar tant al nord si
no tinguessin un fort suport al darrere. Conec perfectament a Ulmon i sé que si
demana ajuda és perquè està molt apurat...i Ulmon no és un home dèbil.
-
Esteu
pensant en Kharus Marus imagino...fa anys que busca venjança, en especial
contra vos.
El rei va fer
dissimular un somriure:
-
Més aviat en
el cap pensant de Zanpelynn...que no és altre que Casius. El borratxo de Marus
mai podria fer un pla amb cap i peus per moltes ganes de venjar-se que tingui.
-
És veritat.
Encara em pregunto com el vell Bardus va deixar com a hereu a Marus i no a
Nilius...
-
Ja saps com
creuen en les tradicions allà, Marus és el primogènit i per tant, l’hereu.
Afortunadament per nosaltres, és clar.
-
I què teniu
pensat fer? No tenim cap prova que justifiqui cap acció.
-
No vull
moure a gaires homes....vull que defensin el regne...com a molt s’hauria de
reforçar la vigilància a les fronteres. Fa massa temps que no es milloren les
muralles al voltant del riu...Hauríem de fer un pensament. També seria prudent
enviar un grup reduït per veure quins moviments hi ha més enllà del riu. No més
de 5 homes. Ha de ser una missió secreta i molt discreta. Vull saber com està
la situació. Se t’acut algun valent que s’atreveixi a entrar a les terres de
més enllà del Riu?
-
I tant
majestat, crec que conec a la persona més adient.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada