El valor de l'imatge

Posem-nos en una situació, imaginem la situació d'un jove que treballa de peó en qualsevol fàbrica o en la construcció, imaginem que cobra uns 1.100 euros , imaginem també que fa uns anys es va comprar un piset amb la seva novia i que paguen uns 800 euros d'hipoteca cada mes. Bé, un cop ens hem imaginat això, podem arribar a la conclusió que aquesta parella no es pot permetre gaires luxes, per no dir cap. 

I en veritat faríem bé de pensar això, el problema és que moltes parelles com aquesta no van ser conscients que viure per sobre de les seves possibilitats podria portar unes conseqüències nefastes en un futur no gaire llunyà. En comptes d'anar estalviant, i permetre's els luxes necessaris van optar per fer al contrari (al cap i a la fi, el negoci anava bé):viatges, mòbils, sopar de restaurant massa sovint i un llarg etcètera. I com es podien permetre tots això si els hi arribava just per viure? Doncs demanant un crèdit als bancs, que molt gentilment els hi donava, sense mirar-se gaire la seva situació.

I és que estem en un moment en que la societat ha viscut més interessada en la imatge que pot donar, que en viure en relació al que ets pots permetre. Se'ns ha vengut la idea que tots tenim els mateixos privilegis, que no importa si arribes just al final de mes, que ningú et pot prohibir anar de vacances cada any. Val més endeutar-se i disfrutar de les vacances que no quedar-se a casa i dependre d'un mateix.

Aquest pensament va ser utilitzat (la llei així ho permet) pels bancs, que van veure l'oportunitat de fer negoci aprofitant-se d'això, donant crèdits per qualsevol cosa a qualsevol persona, encara que fos sospitosa de no poder tornar els diners (l'embargament ho soluciona en part). I com que l'Estat s'emportava una substanciosa quantitat de diners en forma d'impostos moltes dificultats no va posar-hi.

I és que aquesta situació es podria aplicar també als Estats, han estat vivint en una situació totalment insostenible durant molts anys, donar uns serveis socials a gent que potser no li pertocava, reduir excessivament l'edat de jubilació als funcionaris, fent obres faraòniques que costaria molt que fossin rendibles  etc.. Però clar, això als governants els hi anava molt bé, ja que quan s'acabés aquesta època daurada ells ja estarien jubilats i el problema l'haurien de solucionar els altres.

I és que en part penso que aquesta crisi ens la mereixem, per no valorar el que es té, sinó el que es pot arribar a tenir. Però evidentment els que van provocar tota aquesta crisi no seran castigats, més aviat al contrari, se'n veuran beneficiats.