En honor al PSC (1978-2013)

Avui ha estat un dia històric pel PSC. Avui també ha estat un dia històric pel PSOE. Avui, 17 de novembre del 2013 es pot donar per acabat (i enterrat) el projecte catalanista i progressista nascut a finals dels anys 70 producte d'un gran pacte que va donar vot i representació a un ampli sector de la societat.

A partir d'avui s'haurà de considerar al PSC com a la federació regional a Catalunya del PSOE, ja que ha perdut tota mena d'autoritat i personalitat pròpia que fins ara l'havia caracteritzat i que li donava una diferenciació vital del PSOE, i que per tant li servia per un dels dos partits amb opcions a guanyar les eleccions catalanes.

Tot i que a alguns els ha agafat per sorpresa, aquesta deriva cap a l'espanyolisme ja feia temps que s'estava preparant i el punt d'inflexió va ser l'any 2003 quan el partit liderat per Pasqual Maragall i amb un catalanisme gens dissimulat va crear el Tripartit i va accedir al govern de la Generalitat.

A la direcció del PSOE no li va fer cap gràcia aquesta decisió, ja que preferien tenir controlats als moderats de CiU (de la època) que no donar poder a un partit tant temut com ho era ERC. El principal pilar del govern català fou la reforma de l'Estatut d'autonomia, cosa que semblava bastant factible degut a l'obertura i a la pluralitat que Rodríguez Zapatero, en aquells moments encara candidat a la Moncloa, representava.

Al final, tot allò que semblava un somni va esdevenir un malson, amb un Maragall apunyalat a traïció per part del propi PSC, on Montilla (juntament amb personatges com la Carme Chacón o José Zaragoza) el va succeïr i amb un Zapatero pactant d'amagat un Estatut amb Mas i Duran. El mateix estatut que anys més tard, els propis socialistes com Alfonso Guerra es ventaven d'haverlo reduït i minimitzat al màxim.

Amb la caiguda de Montilla a les eleccions del 2010, a Madrid van considerar que era el moment de posar-hi un home de palla i que donés forma d'una vegada per totes a un PSC dòcil i que no tingués la capacitat de donar problemes, i és quan Pere Navarro va esdevenir el nou secretari general, amb gent com Maurici Lucena o Antonio Balmón.

En un principi, i de cara a la galeria, van donar suport al dret a decidir, donant així contingut a un projecte federalista que ha de servir com a alternativa real a la independència, que fins i tot va tenir cert suport al PSOE, però com que el temps va passant inexorablement i les eleccions cada cop són més a prop aquest suport s'ha anat reduint, alguns socialistes fins i tot consideraven al PSC més nacionalista que socialista, sobretot pel fet que molts vots de caire espanyolista migraven a partits com Ciutadans.

Fa una setmana, al congrés del PSOE es va escenificar la submissió absoluta dels socialistes catalans al projecte nacional espanyol, amb llàgrimes de Pere Navarro incloses, on es va enterrar qualsevol possibilitat d'esdevenir una alternativa catalanista, i limitar-se a competir exclusivament pels vots metropolitans i de caire espanyolista.

Per tant, i ja per acabar, a tots als progressistes catalanistes que encara creien que amb el PSC es podria consultar al poble de Catalunya pel seu propi futur haurà de triar entre les altres opcions polítiques més pròximes, o en el millor dels casos un partit nou sortit del conegut com a sector crític, on el catalanisme progressista no estigui en perill.

Avui és un dia trist per el socialisme català i per la pròpia Catalunya